La gran impunitat

Un dels aspectes més decebedors de la societat catalana és la seva incapacitat per defensar els interessos col·lectius, més enllà de les etiquetes ideològiques. Hom pot militar en qualsevol dels istes que van des de l’independentisme més irredempt fins a l’espanyolisme més inflexible, però la divergència ideològica no hauria d’impedir que es defensessin conjuntament els interessos catalans. Qüestions com infraestructures, fiscalitat, finançament i etcètera haurien de ser un cavall de batalla comú, i no les armes llancívoles que uns tiren al cap dels altres. Defensar la independència és, sens dubte, cosa dels independentistes. Defensar els interessos de Catalunya hauria de ser cosa de tots. Però no és el cas.

Una comparativa semblant es podria fer amb la defensa de la democràcia espanyola i la preocupació per les seves misèries. Igual que en el cas català, hom pot militar en totes les gammes del cromatisme ideològic democràtic, des dels conservadors més integristes fins als revolucionaris 2.0, deixant lògicament exclosa l’extrema dreta, que és fora de plànol. Però més enllà de la batalla pel relat i pel poder, tothom hauria d’estar escandalitzat quan es perverteix la democràcia en favor de la "raó d’Estat", que sempre és una raó letal. Al capdavall, permetre l’ús il·legítim de les eines democràtiques davant dels conflictes que sorgeixen és el símptoma d’una cultura autocràtica que hauria de topar-se amb una reacció política i social molt frontal. No endebades, defensar una ideologia és cosa dels seus seguidors, però defensar la democràcia hauria de ser cosa de tots. Però, tampoc aquí, no és el cas, i el procés català ho ha posat en evidència d’una manera sagnant.

La reflexió ve a tomb de les noves informacions que han sorgit aquests dies arran del gran escàndol de l’operació Catalunya, del qual s’han fet públics nous àudios i informacions. Amb tota la informació que ja es coneix, queden clares algunes evidències. La primera, que des de la Diada del 2012 es va muntar una operació policial que operava al marge dels controls i de la llei, que es va dedicar a la guerra bruta contra els líders catalans. Aquesta operació es coordinava des del Ministeri d’Interior de Fernández Díaz, que n’informava puntualment el president Rajoy. L’objectiu de l’operació era cercar, preparar i/o inventar falsedats per tal de destruir els principals líders del procés català. Les falsedats tenien, al seu torn, un doble objectiu: filtrar-les a la premsa amiga per crear un clima de corrupció i descrèdit polític, fins i tot en plenes campanyes electorals; i intentar crear, forçar i/o manipular processos judicials que, o bé estaven oberts, o s’obrien expressament. I, finalment, tot el material servia per a les acusacions particulars de l’extrema dreta.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Tota aquesta operació es movia a les aigües tenebroses de les clavegueres, però des dels despatxos oficials, i les conseqüències varen ser terribles: des d’aconseguir modificar resultats electorals (el cas Trias, el més flagrant, amb l’aquiescència de la senyora Colau, que va aprofitar les mentides), o destruir patrimonis bancaris (cas família Cierco i BPA), o obrir processos judicials fraudulents durant anys, fins a perjudicar seriosament el prestigi de molts líders democràtics. I tot es va fer per intentar destruir una reivindicació democràtica.

Ara que les clavegueres rebenten, Pedro Sánchez diu que vol arribar fins al final de l’operació Catalunya. Si això és possible, ho serà en la comissió parlamentària que Junts li ha arrencat en l’acord. Però durant tot el temps que es va denunciar aquesta destrucció de drets democràtics de líders catalans, els perseguidors varen gaudir de total impunitat perquè varen rebre el suport explícit de tots els agents que haurien d’haver-se indignat: la premsa, que va facilitar les mentides; els polítics espanyols com el mateix PSOE, que va deixar fer sense pudor; i els jutges, tant els que varen jugar la partida, com els que van desestimar les querelles dels líders catalans atacats, cosa que va consolidar la impunitat de la vergonya. En nom de la unitat d’Espanya el PP es va permetre violentar, agredir i vulnerar la democràcia espanyola, i tothom va mirar a una altra banda. La impunitat d’uns gràcies a la complicitat dels altres.