Seguretat habitacional

Notícies relacionades

BTS i Rosalía: la normalitat i l’autocura

L’electrificació pendent

L’última setmana coneixíem el cas d’en Txema, un professor pendent de desnonament, que va aconseguir retardar la sortida forçada del que ha sigut fins ara el seu domicili, amb el suport de la mobilització social i de la societat civil organitzada. Els detalls concrets del cas d’en Txema van fer que fins i tot el president Illa es declarés contrari a aquest desnonament. També n’hi ha que opinen que només els propietaris han de tenir drets sobre els seus béns i que qui no arribi mai a tenir un habitatge en propietat no pot exigir pràcticament drets. Fent una pirueta arriscada (assumir que qui defensa el dret a la propietat per sobre d’altres drets també sentirà debilitat per defensar la "seguretat"), em proposo explicar-vos què implica la "seguretat habitacional".

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) recull en l’article 25 el dret a un habitatge adequat. A això n’hi haurà que respondran que "adequat" és una mica vague i discutible, cert. Ara bé, la DUDH volia reconèixer el dret de tota persona a un habitatge digne. Dècades després, es defineix el concepte de seguretat humana establint que, principalment, ningú està segur si el seu veí no ho està i que tota persona s’ha de poder sentir segura a casa seva, sigui quina sigui. Si visc en comunitat amb persones que tenen molt menys que jo, cada vegada tindré menys seguretat. En societats democràtiques i del benestar és difícil imaginar un barri perjudicar els seus veïns més privilegiats, però feu-vos aquesta pregunta: si tot acaba en mans de corporacions globals amb l’únic objectiu del guany infinit, ¿al final no quedaran també els petits propietaris asfixiats.