El fals mirall de l’estètica

Fa unes setmanes, una amiga que és família em va confessar que la va sorprendre descobrir, a través de la lectura de Las formas del querer, el que vaig viure durant el temps en què vaig estar ingressada en un hospital a causa de l’anorèxia que em van diagnosticar després de la mort de la meva mare. Ho va dir amb tristesa. Li va doldre saber que havia passat per això i, sobretot, tenir-ne consciència gràcies a les pàgines d’un llibre.

Ella, que és metge d’atenció primària i exerceix la seva professió, el seu ofici, amb compassió i empatia, sap que els trastorns de la conducta alimentària (TCA) solen acompanyar el pacient que els té pràcticament tota la seva vida, i és important no perdre de vista aquesta cronicitat invisible, no donar-hi importància, però sí tenir-la present. Suposo que per això mai m’ha parlat del meu aspecte físic. Mai m’ha dit "¡Que prima que estàs!" o "Has perdut pes". I això jo, que avui, 26 anys després de començar a conviure amb aquesta malaltia, soc encara incapaç de mirar-me despullada al mirall, ho agraeixo i ho valoro com un gest de cura i d’amor.

Però, una vegada més, em veig escrivint sobre el meu TCA i ho faig per necessitat, com a crida d’atenció i advertència. Ho vaig dir a les xarxes socials uns dies enrere: "Mai digueu ‘estàs més prima’ a algú que té un trastorn de l’alimentació". No em vaig referir a l’"estàs més grassa" per raons evidents per a tot aquell sensibilitzat amb aquest tipus de malalties mentals, basades en la restricció alimentària per perdre pes. Em van sorprendre les respostes, ja que em donaven la raó, però anaven un pas més enllà i demanaven estendre aquest prec a qualsevol persona, no fer al·lusions a l’aspecte físic de ningú en cap circumstància.

Es tracta d’un costum nociu que té el seu origen en aquest matriarcat que les nostres àvies només van poder exercir de portes endins, i que nosaltres, especialment nosaltres, hem heretat sense qüestionar-ne la pertinència. Reflexió a part mereix com d’absurd i nociu és que l’aparença exterior, aquest fal·laç ideal de bellesa, defineixi qui som, ens doni identitat, si bé és una circumstància complexa que enfonsa les seves arrels en el capitalisme salvatge. La dictadura d’aquesta estètica retrògrada i masclista que concep les dones com a objectes és tan vella com la societat, però és en dates donades als excessos quan més es manifesta.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Al Nadal el segueixen sempre les "dietes miracle", una expressió esbojarrada, un disbarat gramatical, ja que els miracles no existeixen. Però la causalitat, sí; per això, a la cerimònia dels Globus d’Or, Jodie Foster i Annette Bening van brillar a l’escenari sense necessitat de disfressar-se, i, l’endemà, Sofía Vergara li va dir unes quantes veritats a aquest prestigiós presentador que exerceix sa senyoria des de la seva poltrona televisiva.

Dues circumstàncies esperançadores, sens dubte, tot i que comparteixo la reflexió que, a propòsit d’això, va fer a Instagram la dramaturga Lucía Carballal: "M’ha saltat aquesta foto –la de Foster i Bening en aquests premis– i m’ha fet imaginar una indústria en la qual les actrius no estiguin obligades a representar una idea de bellesa (sigui normativa o diversa o el que sigui), que poguessin ocupar l’espai simplement com a professionals, en general: la interpretació com una disciplina més també quant a això, i quin tipus de dinàmiques/pel·lícules sorgirien més sovint a partir d’aquí". Tant de bo algun dia utilitzem la imaginació per transformar la realitat.