La resposta està en l’educació
Anava camí de l’obrador per recollir, com cada dimarts, ja que encara confio en els costums per ordenar la caòtica realitat, el pa de pagès de blat de moro i blat blanc que encarrego cada setmana. Visc en un barri en què abunden les escoles, públiques i concertades, totes a prop de casa meva, alguna fins i tot a la cantonada. Era si fa no fa l’hora en què els vailets surten de classe, cap a les dues del migdia. A pocs metres d’arribar a la destinació, em vaig trobar un grup d’adolescents molt nombrós, pràcticament omplien la vorera, i vaig haver d’obrir-m’hi pas. Malgrat que portava els cascos posats, ja que acabava d’escoltar una entrevista del periodista David Remnick a Zohran Mamdani, flamant i esperançador alcalde electe de Nova York, vaig poder sentir, tot i que preferiria no haver-ho fet, com el Bartleby de Herman Melville, què va dir un dels nois després de forcejar amb un altre: "El maricon és ell, que només sap pegar així". Em vaig quedar abatuda. Vaig rebre aquelles paraules, que no anaven adreçades a mi, com si fossin un cop de puny a l’aire que t’acaba tocant, una d’aquelles bales perdudes que acaba provocant un mal fatal. El llenguatge, per a mi, pot arribar a ser tan violent com un atac físic. No suporto l’agressivitat verbal, tampoc els crits; m’incomoden els insults i les paraulotes, i soc incapaç de gestionar una discussió amb algú que hi recorre. Però és que, a més, la frase d’aquell nano, aparentment innocent, intranscendent, traslluïa un dels problemes més importants que, com a societat, afrontem: l’educació. Tot comença en l’educació, tot ve de l’educació, especialment de la que els joves reben en cases en què la paraula maricon es continua fent servir com a insult i per denigrar el qui és vist com a diferent, encara que no ho sigui, perquè no encaixa en els mateixos motllos normatius que jo, ja fa 20 anys, vaig haver de trencar i que, lluny de desaparèixer, constrenyen cada vegada més. Aquell dia no em vaig girar per dir res i vaig optar per la prudència o potser va ser covardia. Em vaig emparar en un silenci que potser em fa còmplice de la desídia amb què estem construint el teixit social. Unes setmanes abans havia mantingut una trobada amb estudiants, dones majoritàriament, d’entre 23 i 25 anys, del prestigiós Col·legi d’Europa a Bruges, d’on cada any surten les ments més preclares en el camp de la diplomàcia i les relacions internacionals. De totes les preguntes que em van traslladar, n’hi va haver una que reflectia una profunda preocupació i a la qual no vaig saber què havia de contestar: ¿què podem fer per contenir la bretxa que s’està obrint amb els nostres companys, seduïts per la ultradreta, radicalitzats, sense interès per les humanitats, refugiats en una masculinitat tòxica i falsa? Encara no tinc la resposta, però sé que està en l’educació, la mateixa que ha fet que el meu nebot Rodrigo tingui clar, amb 8 anys, que vol ser científic mentre tots els seus amics aspiren a ser futbolistes, amb Lamine Yamal i Vinícius com a qüestionables referents. Me’n vaig il·lusionada, vaig dir quan m’acomiadava a Bruges: sé que vosaltres canviareu el món. I ho crec, de debò. Fem, mentrestant, el possible per no entregar-los-el en condicions encara pitjors.
