La Barcelona que cau a trossos
Quan la ciutat necessita consolidar el seu perímetre i cohesionar barris, el Besòs despunta com assignatura pendent
Hi ha una Barcelona que cau a trossos. Bé, de caure no cau del tot: la runa queda moltes vegades suspesa en l’aire, atrapada en una malla verda col·locada estratègicament sota el balcó o la cornisa. Els sortints dels edificis són l’estructura que a ulls vista, des del carrer, visualitza millor la ruïna i el deteriorament de les façanes. Després està el que no es veu, que és el que fa mal de veritat. De portes endins, al mateix portal de la finca o a les cases, les bigues que fan de crossa perquè les famílies que viuen allà continuïn fent la seva vida amb l’aluminosi al cos. Igual que hi ha llistes d’espera per a pròtesis de maluc, al Besòs continuen abonats a la cua per a la normalitat anhelada des de fa massa temps. En tenen el diagnòstic fa dècades, un tractament mèdic certificat en un pla de rehabilitació municipal, però esperen, continuen esperant, el seu torn, que mai arriba per a l’obra promesa.
Aquesta setmana vam saber que novament s’ajorna, ara per un mandat, la rehabilitació de 204 pisos ja anunciada el 2020, es posposa la rehabilitació de 693 més de prioritaris almenys fins al 2027 i es deixa la remodelació de 354 pisos més sense data. L’aluminosi infiltrada en el ciment de construcció és un mal que recorre el barri des de fa dècades, però, quan la ciutat necessita més que mai consolidar el seu perímetre i cohesionar barris, el Besòs es manifesta com aquella gran patata calenta que fa ennuegar.
És cert que una rehabilitació integral és complexa quan hi ha finques ocupades o amb problemes veïnals que dificulten la presa de decisions. És cert que la vulnerabilitat de bona part dels veïns implica tràmits i burocràcies per salvar tècnicament el pla. És cert que tota obra i rehabilitació implica temps, arquitectes, permisos, i que, com en tot quiròfan diran, fins que no s’obre el cos no es revela la magnitud del problema que cal erradicar. Però també és cert que, si un problema és tan recurrent, potser ens hauríem de posar les piles per agilitzar la seva resolució: fins i tot la Justícia es va inventar els judicis immediats quan va veure recurrència en determinats il·lícits als quals no trobava resposta eficaç, per la lentitud de tràmits que comporta l’administració de Justícia.
Notícies relacionadesAl Besòs saben bé el que és lluitar contra els elements, les seves victòries són comptades, perquè sempre apareix una lletra petita al final d’un document oficial o un gir inesperat del destí que dilata els pedaços, perquè són pedaços, als seus problemes. Els triomfs encadenats de la lluita veïnal del bloc Venus, a Sant Adrià de Besòs, són un exemple palmari. El consorci del barri de la Mina va arrencar fa gairebé un any, l’últim pla d’expropiació de l’edifici danyat que fa 20 anys, ¡20 anys!, que lluita per aconseguir primer reparacions, després directament reallotjaments en condicions. La justícia els ha donat la raó, però la maquinària de l’administració és lenta i ha d’esquivar burocràcies successives que mantenen als llimbs els afectats.
Un edifici de protecció oficial no hauria d’estar immers en un calvari que va cristal·litzar en el naixement de la plataforma Objectiu Venus, un projecte comunitari per reivindicar la seva situació i que en 80 dies de recaptació a través d’un crowdfunding va aconseguir tirar endavant un llibre que reconstrueix la seva història a partir dels relats de veïns i periodistes, antropòlegs i pedagogs que han seguit les seves vicissituds al llarg dels anys. Objectiu Venus és el mirall de les victòries veïnals amargues, del caure per tornar a aixecar-se. D’una dinàmica que va pel camí de multiplicar-se per una reguera de finques a la Barcelona dels extrems.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
