La mestra cremada

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’altre dia em vaig quedar sense paraules quan m’explicava el seu dia a dia a l’escola d’un barri que, per entendre’ns, no s’assembla gaire a Pedralbes. I ja se sap que a Catalunya –i a Espanya, en general– hi ha pocs Pedralbes i molts dels altres. Allà va descobrir fa temps que la història no és com se l’havia imaginat. O com la hi havien explicat. Perquè no només ha de bregar a la seva aula amb una ràtio desmesurada de nanos, sinó que això inclou, per exemple, diversos nens amb problemes tan concrets com cagar-se a sobre cada hora. Esfínters sense control. "¿I què fas llavors?", li vaig preguntar. "Doncs l’únic que puc –va respondre–, emportar-me’l per canviar-lo i demanar a la resta que s’estiguin quiets".

Els professors de reforç, aquesta figura llegendària invocada en els discursos polítics, brillen per la seva absència. Perquè cada vegada hi ha menys recursos per a tanta exigència als ensenyants: alumnat multicultural, classes superpoblades, models inclusius sense les eines necessàries, l’enorme repte digital i tecnològic, o els pares i mares que interpreten l’empoderament de la pitjor manera possible fins a jivaritzar l’autoritat del profe. Ara que assistim a un esquinçat de vestidures general per justificar els pèssims resultats de l’informe PISA, difondre històries com aquesta que em van explicar i, sobretot, aprofitar l’experiència dels seus protagonistes, potser serveix per arreglar les nostres notes; perquè està clar que necessitem millorar. Un savi va dir que l’educació no és omplir un cub sinó encendre un foc. Però em temo que algú ho ha entès malament i se li han descontrolat les flames.