Trump, Biden i l’accelerador ultra

Un altre assumpte és el mà a mà Biden-Trump. Aquells a Europa que només segueixen la política nord-americana cada quatre anys i sota esquemes mentals allunyats de la realitat del país (els Estats Units que voldríem, estimem i admirem al Vell Continent i no els Estats Units que és) se sentiran com Bill Murray el dia de la marmota. De nou Trump, malgrat tot: les mentides, els processos judicials i l’intent d’assalt al Capitoli de gener del 2021. O de nou Trump justament gràcies a això. A l’altre costat, Biden, l’home que va guanyar les eleccions el 2020 perquè no era Trump i que el 2024 les pot perdre perquè no és Trump. El 2020, Biden es va aprofitar d’una heterogènia coalició que abans que res volia el magnat fora de la Casa Blanca. Avui, després que hagin transcorregut quatre anys sense una política digna de ser recordada, amb dues guerres que l’erosionen davant l’electorat de centredreta (Ucraïna) i davant el de centreesquerra (Gaza), i amb dubtes respecte a la seva capacitat, física i intel·lectual, per afrontar quatre anys més al Despatx Oval, Biden sembla lluny de ser el líder que mobilitzi el país davant l’amenaça que suposa per a la democràcia nord-americana el moviment MAGA.

De vegades, en aquests temps instantanis, que es consumeixen grans quantitats d’informació sempre que siguin a píndoles com més breus millor, s’oblida que els processos històrics es couen lentament i només acceleren quan troben un catalitzador polític, social o econòmic. Se sol dir que el segle XXI va començar l’11 de setembre del 2001 amb els atemptats de Nova York i Washington, però vist amb 24 anys de perspectiva es pot construir el cas que el segle va començar el 2007, quan es van desplomar les hipoteques subprime i va esclatar la bombolla immobiliària nord-americana, que va arrossegar en la seva caiguda tota l’economia mundial.

La Gran Depressió va castigar les classes mitjanes, va augmentar la desigualtat i va donar lloc a l’auge de l’extrema dreta, i amb aquesta l’assalt a Occident de les democràcies liberals, dels Estats Units a la Unió Europea. Com tots els processos històrics, no és lineal ni progressiu ni obeeix una única causa. Han jugat el seu paper les xarxes socials i la crisi dels models de negoci tradicionals dels mitjans de comunicació, el deteriorament o l’eliminació de consensos socials i econòmics, l’auge dels nacionalismes, la desregulació de l’economia i l’abandonament dels partits d’esquerra del seu electorat tradicional entre la classe treballadora per centrar-se en les capes més ben educades de la població i en assumptes identitaris més que econòmics, com explica molt bé Thomas Piketty a Capital i ideologia.

La fase en què estem ara es pot explicar com una mena d’aliança entre la dreta tradicional (el poc que queda del Partit Republicà als Estats Units, els partits d’arrel democristiana a Europa) i les noves forces d’extrema dreta. Davant el seu auge imparable, els ultres són vistos com una mena de mal menor davant el risc del populisme de l’altre extrem de l’arc ideològic, el d’extrema esquerra. No és nova aquesta aliança.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vist amb perspectiva, el XXI està sent el segle de la destrucció de l’arquitectura democràtica liberal, tant dins de les democràcies com en les relacions internacionals. Més enllà de la mort de milers de persones, això és el que impliquen per a la governança global les guerres d’Ucraïna i, sobretot, la de Gaza.

Vist així, en plena ofensiva il·liberal, el 2024 bufa a favor de Trump. En cas de ser així, en cas de victòria, pot ser el catalitzador que el moviment d’extrema dreta necessita per entrar a l’accelerador de partícules.