Error del sistema
Pedroche i la naftalina
En el seu vestit, l’aigua era només un intent de vestir amb valors una vulgaritat ridícula, pretensiosa i anacrònica
Cristina Pedroche va tornar a liderar les campanades. En un intent de dotar de contingut un joc que ja fa pudor de naftalina, aquest any s’ha vinculat el seu vestit a una campanya per visibilitzar la falta d’aigua potable al planeta. Greenpeace potser està satisfeta d’haver colat el seu missatge en un dels moments més emblemàtics de l’any, però l’acció no difereix massa d’aquesta pràctica degradant d’influencers fotografiant-se amb nens africans. Ja saben, simular una preocupació humanitària quan només et preocupa el melic.
No critico la nuesa. Aquesta pot ser reivindicada des de la naturalitat o utilitzada com a provocació, però per molta aigua i plàstic reciclat que cobreixi Predoche, la caspa continua sent l’element predominant d’aquesta tradició (¿tonteria?) que ja suma 10 anys. Una pràctica que té més connexions amb l’Espanya rància del destape que amb el S’ha Acabat. Al final, una col·lecció de vestits que només juga amb els límits des d’una visió absolutament beata del cos.
El 1975, l’artista Carolee Schneemann va extreure de la seva vagina un llarg pergamí que va anar llegint davant el públic. El text, una conversa sobre els rols tradicionals de les dones i els homes en l’art. En aquell moment, el cos de la nord-americana va deixar de ser model o musa. Literalment, va parir una creació artística. Deu anys abans, Yoko Ono s’havia agenollat davant el públic amb el vestit més elegant del seu armari. Al seu costat, unes enormes tisores. Cada espectador podia tallar un tros de roba. Ella es mantenia immòbil, mentre anaven esquinçant les seves peces, convertint-se en objecte, oferint al públic la possibilitat de convertir-se en agressor d’un cos passiu, indefens, com tantes vegades el d’una dona.
Notícies relacionadesSchneemann, Ono, Ana Mendieta, Marina Abramovic i tantes d’altres van ser artistes feministes que, durant els anys 60 i 70, van utilitzar la nuesa com a suport de la seva obra. Les performances qüestionaven l’ordre establert, denunciaven les múltiples violències, reivindicaven una altra manera d’habitar el cos i la sexualitat, agitaven convencions i consciències, tenien una intenció de transformació social.
El canvi social també és en l’ADN del màrqueting social. Una empresa comercial pot vincular-se a una causa com una manera d’estrènyer llaços emocionals amb els seus consumidors. Però la línia entre el compromís i la basta utilització és molt fina. En el vestit de Pedroche, l’aigua era només un intent de vestir amb valors una vulgaritat ridícula, pretensiosa i anacrònica. n
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
