Excés d’Estat de partits

L’Estat de partits, entès com una mutació en l’estructura de la democràcia com a conseqüència de la primacia dels partits polítics, no és un fenomen nou. El professor Manuel García-Pelayo, un dels principals estudiosos del fenomen a Espanya, a partir de les experiències del període d’entreguerres i en particular de la República de Weimar, va explicar magistralment com el protagonisme dels partits en els sistemes democràtics, especialment en els de matriu parlamentària, provocava una alteració de les divisions horitzontal i vertical del poder polític en el sentit que la clàssica separació institucional entre Govern i Parlament acabava sent substituïda per una divisió entre majoria i oposició, circumstància que tenia implicacions per al funcionament de les institucions i per extensió per al conjunt del sistema democràtic, en part perquè la funció de control del poder executiu pel poder legislatiu quedava desvirtuada.

L’Estat de partits és la conseqüència més nefasta del fet que els partits siguin imprescindibles per al funcionament de les democràcies representatives. I precisament per la necessitat que hi ha d’ells, i per la impossibilitat de reemplaçar-los, els partits han tendit a gaudir d’una protecció i un estatus creixents i en la majoria de democràcies la seva presència s’ha constitucionalitzat, atorgant-los el gairebé monopoli de la representació política, i se n’ha garantit la supervivència per mitjà d’un abundant finançament públic. I tot i que des de l’últim terç del segle XX el seu poder omnímode ha sigut discutit i han aparegut altres formes de participació política i de canalització de les demandes socials, els partits continuen sent els actors polítics més rellevants de les democràcies representatives i han anat estenent el seu domini a institucions que s’haurien de mantenir al marge de la lluita partidista, les institucions contramajoritàries, és a dir, aquelles mancades de legitimitat democràtica directa i que estan concebudes precisament com un contrapès a les institucions de naturalesa pròpiament política controlades pels partits. Però no només a elles.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La lluita partidista a Espanya ja fa anys que es va traslladar al Tribunal Constitucional i des de fa cinc anys té el CGPJ paralitzat per la negativa del PP a renovar-lo, paradoxalment en nom de la fi de la lluita partidista. Però una cosa és, a través de les atribucions que la llei atorga al Govern i a les Corts, nomenar persones amb una certa afinitat ideològica, cosa que des del meu punt de vist pot atorgar una certa legitimitat democràtica i una certa congruència entre la voluntat general i la composició de les institucions, i una altra de molt diferent és designar persones que han ocupat posicions de Govern en llocs que directament no haurien de ser partidistes. I això és precisament el que ha fet el PSOE en el TC, designant magistrats l’exministre de Justícia Juan Carlos Campo i la directora general de Presidència, Laura Díez, designant Dolores Delgado, també exministra de Justícia, com a fiscal general de l’Estat, proposant Magdalena Valerio, exministra de Treball, Migracions i Seguretat Social com a presidenta del Consell d’Estat, una decisió que recentment ha sigut revertida pel Tribunal Suprem, al considerar que no reunia els requisits necessaris per al càrrec, o promovent la designació com a lletrat major del Congrés dels Diputats de Fernando Galindo, que venia de ser director general i sotssecretari del Ministeri de Política Territorial, o bé designant com a president de l’agència Efe Miguel Ángel Oliver, exsecretari d’Estat de Comunicació. Tots ells són exemples recents de la voluntat sense condicions del PSOE de colonitzar totes les institucions al seu abast, sense el més mínim indici de rubor.

Els partits, i en particular els vells, no només són imprescindibles sinó que són beneficiosos i en el cas espanyol, i potser l’excepció, han sigut capaços de contenir l’onada populista. Això, no obstant, no hauria d’implicar que puguin campar al seu aire i abandonar l’agenda reformista que va implicar la nova política i fins i tot exacerbar algunes situacions que aquesta denunciava.