Els docents, sota la lupa de PISA

Els mals resultats de l’informe PISA i el debat que els ha seguit ha portat a posar sobre la taula cada un dels aspectes del sistema educatiu que poden ser darrere del descens en el domini de diverses competències bàsiques (i en què es pot intervenir per revertir la tendència). Es va assenyalar en un primer moment la influència del pes de la població escolar d’origen immigrant, per concloure tot seguit que en realitat el factor més rellevant era la pobresa i la segregació en centres determinats en funció dels recursos familiars. També una distribució de recursos que no és proporcional (de vegades, de fet, és inversament proporcional) a les necessitats de cada escola en funció del seu context. Per descomptat, han aparegut en el debat les conseqüències de la hiperconnexió digital (però més centrada a com regular-la a l’espai escolar que a com formar per al seu ús fora d’aquest). S’ha plantejat la necessitat de més recursos, centrant-se en la reducció dels alumnes per aula, o s’ha qüestionat l’impacte de la pedagogia basada en projectes: però cada una d’aquestes anàlisis acaba sent estèril si no s’estableix una correlació clara entre resultats i un model determinat de docència o d’assignació de recursos. I això encara no s’ha fet.

Finalment, l’evolució panoràmica del debat ha acabat posant el focus també en el professorat. L’informe PISA puntua de forma directa les capacitats dels alumnes, i indirectament, per tant, els resultats de les polítiques educatives. Però també de la tasca docent. Que les causes s’hagin de buscar en una suma de factors múltiples no ha de portar a diluir la responsabilitat de cada un.

És més fàcil sotmetre a avaluació crítica les polítiques públiques (i certament, aquestes són les que defineixen en quines condicions exerceixen la seva tasca els educadors). Fer-ho amb els docents és més compromès, però no menys necessari. Tot i que suposi entrar en un territori on la defensa de la llibertat acadèmica moltes vegades no fa més que justificar la resistència al canvi i les inèrcies adquirides. O que, al contrari, hi hagi casos en què la necessitat de definir pautes i models des de l’administració i els equips directius doni peu a pràctiques arbitràries o d’imposició en la selecció i gestió de les plantilles.

Hi ha consens en la necessitat de millorar la formació inicial dels docents (i en aquest sentit està en curs la reforma dels plans educatius de les facultats de magisteri) i promoure’n la formació contínua. També que s’ha de fomentar el treball cooperatiu. Però cal posar la situació en perspectiva: en poques professions estan tan implantades i esteses les activitats d’actualització com en l’ensenyament, o el treball horitzontal i cooperatiu a través del funcionament dels claustres. No es tracta d’insistir en el ja implantat sinó d’avaluar el fet i explorar nous recursos. L’intercanvi d’experiències (compartint espais amb formes de codocència, o amb l’anomenat turisme educatiu entre centres de diversos contextos o nivells) o la tutoria guiada del primer any de docència, fins ara només experimentalment en comunitats com Catalunya o Madrid, són vies a explorar. No es tracta de plantejar un PISA per als mestres: sí d’acceptar que els resultats obtinguts pels alumnes els han d’interpel·lar directament.