La llei de ‘start-ups’ queda curta
Un any després de l’entrada en vigor de la llei de start-ups, és hora d’emprendre un primer balanç. El propòsit que va donar origen a la llei era afavorir un context propici per a l’emprenedoria a Espanya. Per aconseguir-ho, contempla, entre altres elements, la concessió d’un estatus jurídic propi a les start-ups, diferents avantatges fiscals, bonificació en les quotes de la Seguretat Social, facilitats per a inversors i professionals estrangers i la simplificació dels tràmits administratius per fundar i gestionar una nova companyia.
La norma, que rep el nom oficial de llei de foment de l’ecosistema d’empreses emergents, va ser el resultat al seu dia del treball conjunt i profitós dels diferents partits polítics, de manera que la llei es va aprovar en comissió sense cap vot en contra. No va passar, en canvi, en el ple del Congrés. Allà el PP la va rebutjar, mentre Vox, Esquerra i Junts, per motius de diferent índole, van optar per l’abstenció.
En primer lloc, cal felicitar-se per la iniciativa, atès que la llei de start-ups, i en això coincideixen els diferents agents, no només és pionera, sinó que apunta en la bona direcció, això és, impulsar el naixement i el desenvolupament de noves empreses a Espanya, moltes de les quals d’arrel tecnològica. Durant el primer any de la llei, han sigut certificades oficialment més de 600 start-ups i s’han expedit gairebé 700 visats per a emprenedors estrangers, una xifra que s’hauria d’incrementar notablement al llarg del segon any de vida de la norma.
Els empresaris que s’han acollit a la llei, a més de congratular-se per una iniciativa que pretén donar una empenta a les start-ups, detecten algunes carències i aspectes per millorar. Un dels més destacats és el fet que una start-up només sigui considerada com a tal durant els cinc primers anys (set en determinats casos). Aquesta és una qüestió que ja va ser objecte d’intens debat entre els grups polítics durant la tramitació de la llei, i probablement és un element que cal reconsiderar. Un altre dels assumptes que no convencen els empresaris és l’obligació d’adquirir un 5% de les accions de la companyia per accedir a determinats incentius.
No obstant, potser el més preocupant, ja que és una cosa que no té a veure exclusivament amb les start-ups, sinó amb el conjunt de les empreses espanyoles, és el persistent excés de burocràcia. Malgrat que la simplificació dels tràmits administratius era un dels afanys de la norma, a ulls dels empresaris no és suficient, i la burocràcia continua suposant un pesat llast que dificulta que més start-ups es puguin beneficiar de la llei i, per tant, disminueix els seus efectes benèfics. A Espanya continua sent massa difícil posar una nova empresa en marxa, sigui aquesta una start-up o de qualsevol altre tipus.
Un altre aspecte per considerar és que la llei, malgrat que suposa un apreciable pas endavant, no té prou en compte les competències de les comunitats autònomes, cosa que va portar finalment ERC i Junts a abstenir-se al votar-se la llei al Congrés. No hauria de resultar intranscendent, a l’hora de sospesar tal retret, que Barcelona sigui la tercera ciutat d’Europa entre les favorites per crear una start-up. Barcelona i Catalunya són, en conseqüència, les que més s’haurien de servir de la llei, de manera que esdevé imprescindible que aquesta contempli i incorpori les característiques pròpies del context econòmic català.
