Editorial
Efectes perversos en habitatge
La llei d’habitatge va ser precipitada, al voler donar una resposta simple a un problema complex
Buscar solucions eficaces per afrontar l’escassetat d’habitatge exigeix adoptar mesures que facilitin l’accés de desenes de milers de persones a pisos de lloguer o de propietat a preus assequibles. Però les decisions amb què les administracions miren de contribuir al fet que l’oferta d’unitats residencials s’ajusti de manera equilibrada a la demanda han de respondre no només a criteris d’urgència i necessitat, sinó també als d’equitat i eficàcia. I no totes les decisions que s’han anat prenent en els últims mesos o anys estan tenint aquestes conseqüències, ni en la imparcialitat amb què s’hauria de tractar els propietaris i els possibles compradors o inquilins, ni tan sols a l’hora d’aconseguir que el mercat es nodreixi amb nous habitatges. La llei d’habitatge del 2023, que limita els preus de lloguer, fixa la declaració de zones tensionades i la qualificació de grans tenidors a aquells propietaris que tenen cinc habitatges en aquestes àrees, sense importar la seva mida ni valoració, està fent que molts petits grans tenidors optin per vendre. És a dir, que si la norma buscava impedir la pujada dels lloguers però també ampliar el mercat immobiliari, està tenint un efecte pervers, perquè amb l’alienació dels habitatges el nombre de pisos en el mercat, especialment el del lloguer, s’ha anat reduint.
Es tracta d’una llei benintencionada, però precipitada, i amb la qual es pretenia donar una resposta simple a un problema que s’està demostrant d’una gran complexitat. Una norma que, pels resultats que està tenint als pocs llocs on s’aplica, Catalunya, per exemple, demostra que es va elaborar sense tenir en compte que és contraproduent equiparar un petit propietari, que o bé ha heretat o ha invertit els seus estalvis en la compra d’uns quants pisos, amb els grans fons d’inversió, que tenen un domini abassegador en el mercat immobiliari. Una situació que s’agreuja encara més si la propietat d’aquests cinc habitatges, o dels que sumin 1.500 metres quadrats en total, és compartida amb altres familiars. L’embolic legal que ha causat la llei fa que molts dels petits grans tenidors, que prefereixen vendre les seves propietats a llogar-les, es queixin d’inseguretat jurídica, i que a més, com assegura a EL PERIÓDICO el gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, se’ls equipari injustament amb especuladors o rendistes. També els organismes que assisteixen aquests propietaris, o fins i tot aquells que els han de cobrar els impostos, apel·len a la desorientació en la qual treballen enmig de l’embolic legal que suposen la llei 12/2023 i la declaració de grans tenidors a Catalunya.
No hi ha dubte que és urgent trobar solucions al problema de l’habitatge, el més greu en aquest moment a Espanya. Però tan inqüestionable com és aquesta pressa ho és que les alternatives que es busquin s’han de basar en un coneixement molt precís del sector, de les seves fortaleses i debilitats i de tots els factors que hi influeixen. Aquest coneixement, més el diàleg amb els actors afectats i, si és possible, l’acord entre els grans partits i el conjunt de les administracions, ajudaria a trobar mesures més eficaces i equilibrades.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
