Xile torna a dir no

Un any després que els ciutadans xilens rebutgessin el projecte de nova Constitució elaborat per l’esquerra, ha corregut la mateixa sort el text redactat per una assemblea constituent amb majoria conservadora i d’extrema dreta. L’avantatge d’11 punts aconseguit pel vot en contra de la Constitució sotmesa a referèndum no deixa cap dubte: els xilens prefereixen la llei de lleis aprovada el 1980, quan Augusto Pinochet encara governava el país, reformada moltes vegades, que les dues alternatives que s’han sotmès a la seva consideració. Les raons són múltiples i complexes, d’entre les quals en destaquen dues: els projectes han quedat lluny de les expectatives i les necessitats més imperioses dels votants i els partits no han tingut prou sensibilitat per sotmetre a consulta textos en els quals l’electorat se senti reconegut.

Després de la mobilització social del 2019, durant el segon mandat de Sebastián Piñera, l’esquerra va interpretar que el país reclamava un canvi constitucional que consagrés l’Estat social i reconegués els drets dels pobles originaris. Gabriel Boric, president en exercici, es va estavellar davant la realitat: el projecte presentat a consulta estava lluny de la necessitat d’afrontar reformes immediates en l’economia, la sanitat, l’educació i les pensions per acabar amb la lògica de la privatització de serveis essencials. Va entendre José Antonio Kast, líder de l’extrema dreta, que, en vista del fracàs de Boric, era viable tirar endavant un projecte d’orientació neoliberal o, el que és el mateix, que abundés en l’herència rebuda de Pinochet. També es va equivocar: a un país amb creixement zero el 2023 li sembla que més dels mateix, corregit i augmentat, és el pitjor camí per sortir de l’encallador.

Notícies relacionades

Reducció o flexibilització

Vivenda com a defensa

Ningú surt vencedor d’aquestes dues consultes tret dels que van intuir que, més enllà de la protesta del 2019, la majoria silenciosa no vol embarcar-se en solucions extremes, que és el que, en última instància, representaven els dos projectes de Constitució rebutjats. Ni reforça Boric en la seva acceptació popular el resultat del referèndum de diumenge ni reforça Kast en la seva pretensió de ser el pròxim president de Xile. Per contra, s’obre un futur immediat dominat per la incertesa. Per al president, perquè ha d’atendre les reclamacions de canvis profunds efectius en els programes socials; per a Kast, perquè haurà d’afrontar tard o d’hora la competència oberta de la Unió Democràtica Independent, que encapçala María José Hoffman, un partit tan conservador com el Republicà de Kast i que es disputa amb aquest la primacia en el mateix espai polític.

Hi ha en el resultat de diumenge i en el de fa un any una impugnació global de l’enfocament que fan els grans partits a la crisi social. La gran paradoxa és que, al caliu d’aquesta impugnació, sobreviu el llegat normatiu de la dictadura, tot i que hagi sigut subjecte a successives reformes i retocs, i alimenta l’enyorança de la unitat de socialdemòcrates i democristians, que durant dos decennis es van presentar junts a les eleccions presidencials i van garantir l’estabilitat. És totalment lògic l’anunci de Boric, que dona per tancat el cicle constituent que ell mateix va obrir.