‘A la mar fui por naranjas’

El Barça va buscar taronges i es va quedar en empat. Va jugar molt bé; els pessimistes dels afores havien fet les seves càbales sobre el desembarcament de l’equip blaugrana al mar de la tristesa i suposo que s’hauran emportat una sorpresa. Va estar 10 vegades a punt de marcar i una vegada va marcar, amb la mala fortuna d’observar, després, que era millor, més ben fet, més bonic, el gol del València. Però l’equip va jugar bé, va tenir entusiasme i alegria, és a dir, no va jugar a rendir-se.

Abans d’aquest partit vaig veure l’Athletic de Bilbao jugar un partit excepcional, i després vaig pensar que el meu se li acostava. Me n’alegro, el futbol és per alegrar-se i per patir. Jo pateixo molt en els partits; i una alegria, tot i que sigui estadística, m’aixeca la moral, em fa sentir que soc viu com aficionat, perquè a més el meu equip també està viu.

Així que, com que va trigar tant a arribar el gol, gairebé mínim, de João Félix, ho vaig passar fatal, creient que una altra vegada els pessimistes tindrien raó sobre el baix rendiment que el Barça li està regalant als seus detractors. Em va passar alguna cosa amb aquest gol tan esperat, i després tan fàcil de fer, gairebé com de futbolí, per part del davanter portuguès del rostre (de vegades) impenetrable. Resulta que es va espatllar la recepció del partit que feia la televisió i, mentre vaig estar endollant i desendollant cables, va pujar aquest zero a un que finalment es va convertir en un empat. En fi.

Vaig seguir veient-lo, ja arreglada l’antena, i vaig sentir en algun moment (quan van donar les estadístiques) que finalment el meu equip l’encertava, es preocupava pel futur i tenia dos o tres jugadors que són millors que els que tenen altres equips de més categoria. Pots no guanyar per gols, doncs llavors guanyem per qualitat. Frenkie De Jong, João Félix, Pedri, Araujo, entre altres, van donar minuts de glòria al que els veterans anomenàvem futbol associació, contra un equip que va plantejar molt bé la seva posada de llarg per rebre un rival etern.

Els dos equips van fer més que altres vegades per sentir-se d’acord amb la qualitat del seu passat, en contra de les suposicions fosques del present. Vaig tenir aquests pensaments i vaig recordar una copla que va fer molta fortuna en el cançoner espanyol de principis del segle XX i que va arrelar a les Canàries gràcies a rapsodes que la van adoptar. Es tracta d’aquests versos que diuen: "A la mar fui por naranjas / cosa que la mar no tiene, / metí la mano en el agua / la esperanza me mantiene".

Jo veig el futbol, i en concret el joc del Barcelona, per provar el meu propi grau d’esperança, quant dura, en quin moment fa fallida, quina és la meva resistència com a home a qui l’esperança se li evapora tot just posar-la a prova, és a dir, des que comencen els partits.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquest cas, de cara a aquest partit, és cert que el Barcelona va anar a València a buscar taronges, i es va haver de conformar amb el minvat balanç d’un empat. Però en cap moment es va rendir, mai va deixar (10, 12 vegades, almenys) d’intentar-ho, per a gust dels que depenem cada setmana que guanyin d’una punyetera vegada un refotut partit.

M’he pogut desfogar, i repeteixo: l’esperança em manté, ja vindran més taronges.