Al Barça li falta Barça

Vaig veure aquest partit mediocre en un bulliciós centre comercial d’Estocolm, on es concentren de manera aclaparadora tots els equips europeus, de totes les categories. El soroll –és a dir, la música– era gairebé ensordidor.

Al futbol espanyol, que tant estimem, li farà vergonya saber que només tres espectadors vam veure el Barça-Elx, enmig d’un rebombori ple de seguidors d’equips anglesos, alemanys o francesos. A mi em va tocar veure en soledat la primera meitat; dos nois, un de madridista i un altre barcelonista, em van fer lloc de manera que la zona on jo havia estat durant la primera part va quedar buida.

Els nois, el barcelonista i el que no ho era, van creure que el Barça remuntaria en el joc, però estaven tan avorrits com el partit. Com que soc barcelonista gairebé des del bressol, vaig sentir vergonya aliena des del principi, sobretot quan el Barça al que li falta Barça va encaixar un gol impecable que em va deixar el coll tan trist com la nit recent en què el Bernabéu es va convertir en un avís sense remei, que ara és no només un record, sinó també una amenaça.

Notícies relacionades

L’ocàs de la dinastia dels Chiefs

Clàudia Pina rubrica la seva consolidació al Barça amb la renovació fins al 2029

Hi va haver, és clar, el moment Lamine i el moment Ferran, però de sobte el Barça es va bloquejar i va permetre que la davantera i el mig del camp trenquessin relacions. El resultat d’aquest desastre em va fer mirar cap a la banqueta, on els millors –els actualment millors– esperaven curar les seves ferides, mentre l’equip s’enfonsava, a mercè del que se li acudís fer a aquell conjunt que un dia es va dir arlequinat i del qual era apassionat seguidor Vicente Verdú, el millor observador del futbol mundial.

El partit va tenir primera i segona part, com és lògic. La sensació que vaig tenir, però, és que mai va ressuscitar; va ser un equip sense passió, que era la seva essència l’any passat. No vaig sentir alegria, i no pas perquè la tarda tingués més soroll que música, sinó perquè vaig trobar a faltar, de veritat, l’empenta i la rauxa al camp, el somriure brau i l’emprenyament de Raphinha i de Pedri, talismans de l’equip actual i potser l’esperança que s’acabi aquesta ratxa que recorda els decaïments de l’era Xavi.