Segona part

El Reial Madrid va guanyar amb mereixements, i el Barça també podria haver guanyat, però amb mereixements diferents. El Madrid és la individualitat de Mbappé, aquest futbolista extraordinari a qui li resta Vinicius l’alegria que mereix l’equip. I el Barça és tot l’equip, amb algunes variants i molts defectes, però és tot l’equip. Animat per aquell francès extraordinari, el Madrid alerta i marca; sobresaltat però valent, el Barça de Pedri (ahir, més que mai, va ser de Pedri) dibuixa, ajunta, busca a les bandes i fins i tot al centre del camp per arribar, se suposa que a temps, a la porteria contrària.

Però mentre que Mbappé explica per què és el millor de l’època, el que fa Pedri és una tasca que no té sort, perquè al mig camp el que se suposa que hauria de ser com el francès, Ferran, es va perdre en el laberint sense avenir que és l’errada d’última hora.

Vaig veure el partit amb una angoixa permanent al meu coll, als meus ulls i en la meva vida, plena de records que m’assalten des de la infantesa, passant per les diferents adolescències que viu un aficionat. Quan el Barça va empatar, per aquell miracle del bon Fermín, vaig sentir que ja podia alleujar-me perquè, com diu la llegenda que va popularitzar Jorge Semprún, ja havíem vist els llums de Bríndisi… Però de seguida el davanter francès, que cada dia s’alegra més com un espanyol, va advertir el Barça que no té un porter tan potent com el que seria el porter d’aquest any, lesionat i a casa tot just despertar-se al lloc que va ser de Sadurní o de Ramallets. Després, el suplent de difícil nom (a qui dic Chelenski per dir-ho ràpid), va alegrar el futur imperfecte del Barcelona evitant un penal que ens hagués deixat pitjor malparats…

L’equip va resistir a la segona part gràcies a la seva manera de ser, pausada, solidària, de vegades insolent davant un equip acostumat a guanyar-ho gairebé tot; però no va ser suficient. Falta Lewandowski, i Lamine no està al comandament de si mateix. Va jugar amb la inquietud del que se sap mirat, mentre que Ferran, a qui ja vaig estirar de les orelles, no va fer pràcticament res, i el millor de les últimes gambades, Fermín, va estar més a prop del no-res que del tot. Moltes vegades, mentre prenia notes, i com se sol fer als estadis, em van venir ganes de tirar des de la butaca de casa meva les pilotes que el Barça no aconseguia posar a l’altre costat del camp, mentre que l’altra cama intentava dir-li al Barça que era millor que mirés a les bandes, on jo imaginava que Lamine faria miracles.

Notícies relacionades

El Madrid no té pietat de Lamine

Vinícius arruïna la millor tarda de Xabi

Hi va haver algun intent de miracle, o el vaig intentar imaginar, perquè el Madrid no va ser tan gran com el seu resultat. Vaig dir a amics que em van preguntar, abans del partit, pels meus sentiments. M’hauria anat a dilluns amb un empat, però ni això vam acabar mereixent, tot i que per joc ni un equip ni l’altre va fer el que se li ha de demanar a un campió, o a un subcampió.

L’únic sentiment que allotjo és el que em va deixar la segona part, quan el Barça que no va guanyar va mostrar ganes de guanyar. Però d’això no es viu, es viu dels gols, i el Madrid en va marcar dos i nosaltres en vam ficar un, només un, tot i que fos de Fermín.