L'ONU sense rumb: la rebregada Carta de Drets Humans

Enguany, arran d’aquest aniversari, el secretari general de l’ONU, António Guterres, ha mostrat alarma a l’assegurar que "el món està perdent el rumb", i ha denunciat que les desigualtats són cada vegada més profundes, que l’autoritarisme va a pitjor, que la igualtat de gènere és un "somni distant" i que caldria reformar el Consell de Seguretat perquè està "paralitzat per les divisions". Fins aquí, un discurs impecable en veu del màxim representant de les Nacions Unides. Tanmateix, i més enllà de les declaracions políticament correctes de rigor, el fet que Guterres és un exemple sonor d’aquesta derivada, com ho és la mateixa ONU. Per molt que fos creada amb la idea de mantenir la pau i expandir els principis d’igualtat i autodeterminació, sempre amb un ideal de llibertat, el fet és que ha fallat de manera estrepitosa.

L’Assemblea General de l’ONU està plena de dictadures intolerants que no tenen escrúpols a l’hora de donar lliçons de moral a les democràcies, i que gaudeixen d’un procés de naturalització i blanqueig. Això explica que les seves resolucions tinguin més a veure amb interessos geopolítics que no pas amb drets humans. De fet l’ONU només s’activa quan es tracta de conflictes fortament mediatitzats, sobretot si formen part de l’interès del que es considera políticament correcte, però està desapareguda en moltes tragèdies que mai no criden la seva atenció. Mentre que s’ha mostrat obsessivament bel·ligerant contra Israel, ha mantingut una actitud bonista i silent davant les brutalitats de molts països islàmics, amb el cas d’Iran com un dels exemples més recents i vergonyosos. La lluita de les dones iranianes, abandonades a la seva dissort, no fos cas que els aiatol·làs es molestessin.

Alhora, el mateix secretari general Guterres, que ara s’esgargamella contra Israel arran de la guerra a Gaza, no va tenir res a dir quan Síria presidia la comissió sobre desarmament d’armes químiques, mentre gasejava la seva població, en una tràgica violació de la convenció d’armes químiques. I, durant el seu mandat, el Iemen pateix una guerra terrible, amb milers de morts i amb una crisi humanitària i sanitària de proporcions gegants, sense que el secretari general consideri necessari activar l’article 99 i exigir un alto el foc immediat. Un article que no va activar en la mortífera guerra a Síria. Ni tampoc el va activar quan l’aliança contra el Daesh va avançar sobre Mossul i va deixar milers de morts.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I més enllà, ¿on és l’ONU davant la greu situació de les dones i les nenes a l’Afganistan, on es violen tots els seus drets bàsics? ¿I on ha estat amb les massives violacions i la violència extrema contra les dones en la massacre del 7 d’octubre? Per cert, en aquest cas, el silenci de l’ONU va parell amb el silenci còmplice dels Me Too, i dels moviments feministes que romanen callats davant l’atrocitat feminicida que han patit les dones israelianes. De retorn a l’ONU, i com a darrer exemple, ¿quina utilitat ha tingut davant la tragèdia armènia a l’Alt Karabakh, on s’ha fet una neteja ètnica completa davant els nostres ulls, perpetrada per l’Azerbaidjan, que es permet donar lliçons a la seva assemblea general? I així, un llarg etcètera.

Fa molt de temps que l’ONU s’ha convertit en un escenari de pancartes i consignes en el qual els interessos de la geopolítica i els interessos econòmics mouen els fils, més enllà dels drets humans que teòricament haurien de defensar. Ras i curt, hi ha conflictes que no interessen, que se silencien, es blanquegen, es naturalitzen, i es vulneren els principis pels quals van néixer les Nacions Unides. És possible que el món estigui perdent el rumb, com diu Guterres, però que miri cap endins, perquè l’ONU fa molt de temps que l’ha perdut.