Sorolls persistents
Solc portar a terme alguns rituals absurds per conjurar la mala sort. El coneixement de la seva irracionalitat no me n’evita la pràctica. Quan sento que una amenaça plana sobre la meva família o sobre mi, creuo els dits. Com que les amenaces no cessen, ja els tinc una mica deformats, solc dir que d’escriure a mà, per no donar més explicacions. Lluito contra aquesta mania i contra d’altres, que em fa vergonya confessar, sense cap resultat. Em pregunto com he arribat a declarar-me ateu, malgrat com de fàcil seria creure en Déu, i no he aconseguit deslliurar-me de la realització de conjurs, dels quals desconec l’origen.
Tot i que ahir, donant voltes a la qüestió, em va venir a la memòria un succés d’infància que tenia completament reprimit. Tornava de l’escola clavant puntades de peu a les pedres, com era habitual, quan vaig veure davant meu un home amb unes maneres que em van cridar l’atenció. L’home, que caminava amb les mans a l’esquena, portava els dits índex i cor de la dreta creuats, com quan es diu una mentida el pecat de la qual s’intenta contrarestar d’aquesta manera. Vaig trigar menys d’un segon a adonar-me que aquest home era el meu pare. Però durant aquesta petitíssima fracció de temps vaig sentir una estranyesa sense límits davant aquella figura en què la part aliena i la familiar formaven una aliança extraordinària.
El meu pare anava sol, per la qual cosa no li estava dient cap mentida a ningú. L’encreuament dels dits havia d’obeir a una altra causa que vaig esbrinar quan vam entrar, ja junts, a casa i la meva mare li va preguntar com havia anat tot. Vaig notar que l’hi preguntava amb ansietat, com si en aquell tot es resumís un problema (sens dubte econòmic) d’enorme importància.
Notícies relacionades–Ha anat bé –va respondre el meu pare amb un somriure alhora que ensenyava la mà en l’aire amb els dits creuats.
Heus aquí, vaig acabar. El que a ell li havia portat sort potser me la podria atorgar a mi també. El descobriment em va tranquil·litzar, com quan localitzes l’origen d’un soroll persistent a la cuina. Més tard, vaig recordar que fa anys, quan el vetllàvem al tanatori, em va semblar observar que els dits de la mà dreta del meu pare, que reposava al pit sobre l’esquerra, es mantenien lleugerament creuats. No li vaig donar cap importància. Tampoc ara intento donar-l’hi, però creuo els dits, per si de cas, a l’evocar la seva imatge.
