Euskadi-Catalunya: ¿nova era?

Des dels temps nostàlgics dels Galeuska, la glòria dels quals es va limitar a la vinculació literària, la relació entre Euskadi i Catalunya ha passat per diverses etapes, la més difícil de les quals, probablement, durant el procés català. És cert que, malgrat els múltiples vaivens, sempre hi hagut una relació còmplice entre els partits que han defensat les dues causes nacionals, amb la frontera ideològica situada entre el catalanisme polític (des de CiU a Junts) i el PNB en una banda, i el moviment ‘abertzale’ i ERC en l’altra. Però és igualment cert que aquesta complicitat, basada en la simpatia per les mútues causes, i el problema comú amb Espanya, també s’ha definit per un recel ‘each other’ per les estratègies seguides. La lletania «els bascos van a la seva i mai ens ajuden» ha conformat el pensament polític catalanista durant dècades, especialment per les maneres de fer del PNB a Madrid, que sempre ha sabut aprofitar les crisis entre Catalunya i Espanya, per treure’n rèdit en les negociacions. Els darrers anys, amb la política de baixa intensitat nacional d’Urkullu i la seva poca empatia amb la situació repressiva a Catalunya, aquest recel ha esdevingut una idea força, insistentment repetida en els cercles independentistes. De fet es podria dir que ha estat una de les etapes de pitjor relació entre els partits d’ambdues nacions, malgrat les aparences públiques i les inequívoques mostres de solidaritat popular als carrers d’Euskadi.

Però ho diu l’expressió llatina, ‘tempora mutantur et nos mutamur in illis’, i certament aquesta n’és la conseqüència: el canvi dels temps modifica actituds, decisions i persones. Així ha estat amb la transformació radical d’aliances en la política espanyola, arran dels resultats electorals: la divisió del mapa polític espanyol en dos territoris separats per una frontera que, a hores d’ara, sembla impenetrable. En un dels territoris, el PP, Vox i tot l’espai polític situat a la dreta de la dreta extrema, monstres del passat inclosos; i en l’altre, un aiguabarreig d’opcions polítiques que van des del PSOE i les restes de les esquerres alternatives, fins a les opcions arrelades en la lluita de les nacions històriques. És un panorama nou que dinamita completament la pràctica d’infausta memòria dels ‘pactes d’Estat’ entre el PP i el PSOE, i sembla obrir la possibilitat de camins no transitats.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un d’aquests és la fortificació dels pactes entre els partits bascos i catalans, amb aliances estratègiques que reforcen la mirada perifèrica enfront l’Espanya unitarista. Aquests dies n’hem pogut tenir el primer tast de manera molt nítida, amb iniciatives vinculades a destapar la guerra bruta contra l’independentisme: Junts i el PNB han registrat la petició de comissions d’investigació per al 17-A i per a l’operació Catalunya; i ERC, amb Bildu i el BNG, l’ha registrat per a l’escàndol Pegasus. Però el més explícit ha estat l’anunci de Turull assegurant que Junts i el PNB coordinaran els seus vots al Congrés, ateses les moltes coincidències ideològiques. Aquest fet deixa dos blocs diferenciats dins del paquet de partits de la investidura: ERC amb Bildu i el BNG, dins del paquet del PSOE i Sumar; i el PNB i Junts com a front propi. És a dir, pesa l’eix ideològic en el primer cas, i el nacional en l’altre. Aquesta nova situació implica un canvi de paradigma en les relacions entre els partits sobiranistes i/o independentistes d’Euskadi i Catalunya? S’han superat els recels dels darrers temps? S’obren perspectives d’aliances a un altre nivell, com ara les europees?

La majoria d’aquestes respostes exigeixen certa prudència, perquè, per molt que els uneixi el conflicte amb Espanya, ni la realitat, ni els interessos de cada nació ho fan fàcil. A les eleccions europees, per exemple, és molt probable que Junts hi vagi sol, atesa la fortalesa de la seva posició en el context europeu. Altra cosa és ERC, que ja fa molt que prioritza la qüestió ideològica en les seves aliances i, a banda de Bildu, podria obrir-se a alguna mena de pacte amb Podem. Però més enllà de les eleccions, sembla clar que la relació de Junts i el PNB es reforçarà considerablement, i es convertirà en una força poderosa dins l’aliança de la investidura. Una força que pot marcar els moments més àlgids de la legislatura.