El desconcert educatiu

Ja fa temps que l’estat de l’educació no és part de la conversa pública, excepte quan un pare agredeix un professor, hi ha ‘bullying’ en un centre educatiu o les famílies s’inquieten –i amb raó- per l’ús constant que els fills fan del mòbil en hores de classe. Entre eleccions, pactes i investidures, no hi ha debat sobre la crisi qualitativa de l’ensenyament a Espanya, encara que sigui el que més importa a centenars de milers de famílies descontentes amb un model educatiu que no ensenya amb eficiència ni dona formació com a ciutadans. LODE, LOGSE, LOCE, LOE, LOMCE: generalment a pitjor, perquè el maremàgnum normatiu afecta els fonaments del sistema escolar.

Senzillament, es tractaria de saber-ne més, de ser millors, de competir i de viure amb més coneixements. És una qüestió d’eficàcia, d’arrelament i de civilització. La solució no és més pares col·legues i més professors col·legues. I no és només qüestió de pressupost, sinó de voluntat. Llegir i comprendre és feina entre professor i alumne i no només depèn del pressupost del centre ni de la calefacció o dels ordinadors. Curs rere curs, no pocs alumnes abandonen l’escola i s’incorporen al mercat laboral sense capacitació qualificada. Fan els primers passos de ciutadania sense conèixer drets i deures, sense noció d’esforç, amb passivitat, sense valors, aliens a la idea del mèrit.

El declivi es va precipitar assumint que memoritzar no servia per a res i era un vestigi autoritari. Igualment passava amb la lectura en veu alta, amb el resum de textos, amb el dictat i la redacció. El llenguatge perdia prestigi, quedava arraconat. Els experiments pedagògics prescindien del sentit comú. Va anar caient en picat aquella idea d’excel·lència, que era un sobreentès dels sistemes educatius en el passat. És una paradoxa insana que l’experimentalisme pedagògic obstaculitzi l’evolució que va cap a l’estadi de la meritocràcia. Especialment en zones deprimides, els alumnes –i no pocs pares– perden el respecte als mestres, fins al punt que l’autoestima del professorat es xifra en un índex significatiu de baixes per esgotament psíquic.

Notícies relacionades

Finals i principis

La campanya masclista més bruta contra Harris

El sistema educatiu espanyol està desmotivat. Amb el fracàs del model lúdic, la pedagogia progressista enfonsarà l’escola pública. Hi predomina un igualitarisme arcaic, perjudicial per a la igualtat d’oportunitats. Si convé, els governs d’esquerra atribueixen a un incert conglomerat de sotanes i interessos de secta la voluntat d’afavorir l’ensenyament privat per destruir l’escola pública. Molt al contrari: són ells els qui han sotmès l’escola pública a tanta pressió igualitarista que molts pares de família opten per l’ensenyament privat de seguida que poden. D’aquí venen els atacs a l’escola concertada per part de l’esquerra, poc inclinada a garantir el dret dels pares a la lliure elecció de l’educació per als seus fills.

Tanta inèrcia genera més fracàs escolar i grava el futur capital humà quan més urgeix ser competitius en la societat del coneixement. Les disfuncions de la formació professional descoratgen l’empresari, advertit que sense bona formació tecnològica es perd més competitivitat en l’economia globalitzada. Malgrat tot, és factible ser productius i formar ciutadans, tot alhora. És possible i no sols a Finlàndia. A Espanya i, ara com ara, el desconcert educatiu és de cada dia. Ara s’estrena un nou Govern i no sabem què vol fer amb l’ensenyament.