Enigma Milei

Hem creat una societat tan líquida que necessitem posar etiquetes immediates per poder col·locar cadascú en un calaix hermètic, on tot està resolt. Situats en un etern blanc i negre, hem perdut els grisos que ens permetrien interrogar-nos més enllà dels tòpics, i així vivim rodejats de respostes, sense necessitat de fer-nos-en les preguntes. D’aquí ve que la majoria de persones creuen saber-ho tot dels conflictes més complexos o de les situacions més vitriòliques, reduïda la realitat al pur maniqueisme. L’exemple més clar d’aquest reduccionisme letal és el conflicte d’Israel, el més complex i llarg de la història recent, i, tanmateix, el més banalitzat, reduït i desinformat. No deixa de sorprendre’m que qualsevol persona, que potser seria incapaç de saber què passa al Iemen, o com està la situació de les franquícies del Daesh al Sahel, o què ha passat a l’Alt Karabakh, ho sàpiga tot d’Israel i Palestina: qui és el dolent, com s’ha de resoldre i quina és la solució. Benvinguts al simplisme desacomplexat que anul·la completament el pensament crític.

És aquest mateix simplisme el que sovint s’aplica a la política, quan es trenquen els esquemes establerts. Per exemple, l’enorme daltabaix viscut a la realitat argentina, després del resultat electoral, ha quedat reduït a un simple esquema d’esquerra derrotada i extradreta guanyadora. Feta així la crònica se’n dona una visió distorsionada que sembla oferir totes les respostes, però que en realitat no explica res. D’entrada, el que ha passat a l’Argentina és la reacció massiva d’un electorat indignat per la situació econòmica i fart de dècades d’abusos, corrupció i populisme kirchnerista. De fet, el resultat és tan històric en nombre de vots, un 55,78%, com de distribució: el kirchnerisme només ha retingut tres províncies de les 24 de tot el país. I, com escriu Carlos Pagni a ‘La Nación’, «el que explica la marxa de més de la meitat de l’electorat cap al desconegut és el rebuig del que és conegut». És a dir, el rebuig de l’‘establishment’ polític, de «la casta», la famosa expressió que han fet servir des de Mussolini a Podem i que Milei ha usat a bastament. Ha estat una fugida massiva de ciutadans de la situació actual, convençuts que qualsevol alternativa era millor que el que tenien. Al capdavall, els argentins no han volgut premiar un ministre d’Economia que ha duplicat la inflació, ha quadruplicat el preu del dòlar paral·lel i ha augmentat la pobresa en gairebé quatre milions de persones. «¿Podia el cap d’una economia destruïda guanyar la presidència de la nació?», es pregunta retòricament l’analista Joaquín Morales Solà, i la resposta ha estat un desastre sense pal·liatius per al peronisme.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Si les causes del resultat electoral són evidents, la resposta és un interrogant sostingut per dues úniques virtuts: Milei no pertany al poder establert i representa un canvi radical. La qüestió és saber cap a on, i la resposta no es troba en el clàssic «extrema dreta» amb què tanquem el cercle. De fet, Milei és sobretot un ultraliberal que vol reduir el pes de l’Estat (inflat de manera descomunal per la política del vot captiu del kirchnerisme), fer desaparèixer el Banc Central, jugar fort pel lliure mercat i, pretesament, dolaritzar l’economia, cercant l’èxit que la mesura va tenir al Panamà. Sobre el paper, aquestes serien les seves idees força, per bé que dues d’aquestes, la dolarització i el Banc Central, no semblen fàcilment viables. Cal canviar la Constitució, i Milei tindrà un dels governs més febles de la història: només 39 diputats i vuit senadors, el 20% i el 10% d’ambdues cambres. Necessitarà, doncs, de fortes aliances que, sens dubte, corregiran moltes de les propostes.

En tot cas, a hores d’ara Milei és un interrogant complet, allò que Churchill va denominar «una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma». I l’enigma situa l’Argentina en un territori desconegut que marcarà un fort canvi de paradigma. Si el Milei cridaner, histriònic i fins i tot forassenyat venç, és possible que la situació sigui dantesca. Però si és capaç de reduir l’excés retòric, establir aliances raonables (Patricia Bullrich en seria una garantia sòlida) i marcar el rumb propi de les democràcies liberals, és possible que sigui l’home que gosi acabar amb dècades de corrupció política i estabilitzi l’economia. A hores d’ara, totes dues opcions són imaginables.