Manual de la decadència

Potser em vaig precipitar al concloure que la decadència humana comença més o menys als sis anys. Ara, amb el que sé, crec que retardaria l’arribada d’aquest fatal moment als vuit. En aquest parell d’anys de diferència passen algunes coses fascinants que encara et fan creure que el millor encara ha d’arribar. Així que els vuit anys, sí, és un llindar bastant raonable per començar a pensar que, a partir d’aquest punt, perill. Amenaça el crepuscle. 

Me’n vaig convèncer fa uns dies, quan vaig rebre una notificació de l’escola de la meva filla, i a l’accedir a l’aplicació vaig veure les notes dels tres últims controls. Com que estàvem tots junts al sofà, vaig començar a cantar-les en alt, amb certa fruïció: llengua gallega, un deu; ciències naturals, un nou amb setanta; ciències socials, un vuit amb setanta-cinc. «¿Vuit amb setanta-cinc?», va saltar la nena com un ressort del sofà, posant-se les mans al capdavant. «¿De debò, papa? ¿Vuit amb setanta-cinc?», va repetir. Jo vaig assentir, i ella va deixar escapar un desolador i atroç «pfff». El món semblava que s’havia acabat. I potser era cert.

«Però a aquesta què li passa», vaig pensar. ¿Estava decebuda? ¡Treia un vuit amb setanta-cinc i estava decebuda! Ja està, em vaig dir. S’ha acabat. Adeu. La decadència de l’ésser humà acabava de treure el cap en una nena de vuit anys. ¡Tenia ambició! Començaven, en aquell instant, les grans confusions de la vida. Eren tan agradables els caps de setmana, fa no res, en què anàvem junts a les carreres i, si arribava l’última, tornàvem contentíssims a casa. Eren aquells dies en què ni s’esforçava. No veia diferència entre arribar primera, quarta, i ser el fanalet vermell. El més bonic era acabar a la pizzeria després de la prova d’un quilòmetre, i menjar fins que ens fes mal la panxa. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Sempre arriba l’hora en què tot es confon. Les línies es tornen enganyoses, i alguns dies no saps si estàs bé o si estàs malament, si has guanyat o t’han clavat una pallissa, si has fet el correcte o el que no havies de fer. Estàvem, de sobte, en aquest escenari en què tens l’èxit davant els nassos i no el distingeixes. Et sembla poca cosa, en vols més, t’acostumes a la insatisfacció. Què passarà, vaig pensar, el dia que tregui un zero. És cert que no és fàcil treure un zero. Ni buscant-lo amb totes les teves forces. Al final, alguna cosa pot sortir una mica bé i esgarrar els teus propòsits. 

No distingir un èxit era potser el pas previ a no distingir un fracàs, com li va passar fa uns mesos a la companyia d’Elon Musk, que va llançar la nau Starship a l’espai i al cap de pocs segons va explotar, cosa que va constituir, segons ells, una victòria prodigiosa. El coet que la propulsava era el més potent de la història, així que l’èxit va resultar encara més rotund. Tres dies abans de la triomfal voladura ja hi havia hagut un intent de llançament, quan una vàlvula defectuosa va frustrar l’enlairament. És a dir, l’èxit es veia venir de lluny. En el pitjor dels casos arribem ja a aquest punt en què guanyar i perdre és el mateix. I això no deixa de tenir avantatges. I inconvenients.