Llimona & vinagre Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

David Trueba: el gran luxe és observar

Explica el director que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba «la part de mi mateix que té relació amb la història»

Després d’estudiar periodisme, David Trueba, amb vint-i-tres anys, va decidir anar a Los Angeles a fer un curs de guió a l’American Film Institute. Allà va conèixer Déu, com va dir poc després el seu germà Fernando, és a dir, Billy Wilder. Hi va estar parlant durant més de dues hores i va entendre unes quantes coses sobre el cine i sobre la vida: «Em va ensenyar que, quan tens talent, és una obligació ser generós i obert, modest i accessible». És tan innegable que David Trueba té talent com que posa en pràctica, a més a més, totes aquelles virtuts que li va transmetre Wilder. Un dels secrets de la seva carrera potser el podem trobar en el que ha declarat arran de l’estrena de 'Saben aquell', la pel·lícula sobre els inicis d’Eugenio com a humorista. Explica Trueba que és incapaç d’escriure un guió fins que no troba «la part de mi mateix que té relació amb la història». És a dir, una projecció personal que, en el cas d’Eugenio es concreta així: «Era una persona generosa, que va fer coses molt maques per la gent, però que tenia una part de timidesa». És el Trueba (sempre ho ha estat) que mira d’indagar en el perquè de les coses, des de les primeres comèdies, ben travades i podríem dir que frívoles, fins a retrats generacionals que dibuixen tant el panorama d’una època com els conflictes íntims, el desgavell de l’adolescència, els somnis perduts de l’edat adulta, o les històries d’amor en equilibri precari. I que ho fa des d’una mirada que és especialment tranquil·la i benèvola, sentimental, però no pas ensucrada.

Trueba és l’home de cine que observa («ara mateix, el gran luxe és observar»), però també l’articulista que analitza el món o el guionista que va a la recerca d’una veritat que és canviant i calidoscòpica. És el cas, per exemple, de les seves incursions en el cinema documental, en l’entrellat de la família Pujol Ferrusola, de la Reina Sofia o de Felipe González. Trueba observa i s’entreté en un invent –el rellotge de sorra– que «permet visualitzar el que és invisible». En una de les seves novel·les, 'Blitz' (Anagrama, 2015), exposa que allò que ens explica és «la nostra baralla amb el temps». El protagonista, de professió paisatgista, dissenya un jardí en el qual hi ha un rellotge d’aquests, «que recorda als qui hi passegen que tres minuts poden ser molt llargs si et dediques a observar-los». La consciència física i no només intel·lectual del pas del temps i, alhora, la percepció que tot el que fas (en el seu cas, un allau de creativitat, en el qual també hi podem incloure lletres de cançons i peces teatrals) és una mena d’àlbum («com els que les mares tenien a casa»), amb fotos que no es poden desenganxar perquè formen part de la memòria del que vam ser.

No es pot explicar tot a partir de la infantesa, però sí que hi ha senyals que, amb el pas dels anys, es conformen com a premonitòries. Ho devia ser, per descomptat, ser el petit de vuit germans, criat en «un clima de llibertat i autonomia» perquè els seus pares ja devien estar cansats d’haver educat els set primers. I també el fet que el pare era venedor ambulant de màquines d’escriure i que, de ben jovenet, va tenir a l’abast la mítica Lettera 35 d’Olivetti, allà on es van forjar, probablement, les futures pel·lícules, els relats encara per imaginar.

Notícies relacionades

Al mateix temps (això m’ho explica el llibreter Guillem Terribas, que va conèixer Trueba en el rodatge de «Soldados de Salamina»), i encara que sembli contradictori, la necessitat de ser l’assenyat en aquell guirigall familiar on s’acumulaven quatre generacions. «Trueba és certament molt amable, et mira quan hi parles, i confessa que té la pulsió d’abraçar la gent, com si volgués transmetre una idea de protecció, de nitidesa i tranquil·litat, sense presses, com passa en les seves pel·lícules».

Ha signat uns quants èxits (i l’entendridor biopic de clarobscurs sobre Eugenio segur que en serà un), però jo em quedo amb una joia desconeguda, rodada al marge de la indústria. «Si me borrara el viento lo que yo canto» és una aproximació a la figura de Chicho Sánchez Ferlosio (el cantant) i al disc clandestí que va gravar a Suècia, el 1963, amb cançons de revolta. Una delícia, com també ho és l’obra de teatre que s’estrenarà l’any que ve («Los guapos»), una història dramàtica i emotiva de temps, destins i amors perduts. Una nova mirada a la sorra que s’escola en el rellotge, irremeiablement, una nova fotografia d’aquell àlbum de família.

Temes:

David Trueba Escriptors Cine

Inicia sessió 0 Comentaris

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques