Enzo Traverso, historiador: «El pitjor és possible, però no inevitable»

¿És vostè jueu?

No.

Persevera en la ‘qüestió jueva’.

No m’interessa la ‘qüestió jueva’ com a jueu, ni estic gaire fascinat pels jueus que s’interessen pels jueus en termes de recerca d’una identitat. La ‘qüestió jueva’ és un prisma a través del qual es pot interpretar la modernitat.

¿En quin sentit?

Quan els murs del gueto es van trencar i els jueus van abraçar amb entusiasme les idees heretades de la Il·lustració –cosmopolitisme, universalisme, internacionalisme–, es van enfrontar a una contradicció: no poder més ser jueus –perquè el judaisme era una forma d’obscurantisme– i, alhora, no poder no ser-ho, per l’hostilitat d’un entorn antisemita. Aquest ser ‘jueus-no jueus’, per fer servir la fórmula d’Isaac Deutscher, explica la modernitat. Freud, Kafka, Marx i Husserl van sorgir d’aquesta contradicció.

La condemna a la diàspora acaba el 1948. Neix l’Estat d’Israel.

Amb Israel, aquest poble es va convertir en la font de l’Estat més etnocèntric i territorial imaginable. La guerra a Gaza confirma que el nacionalisme més estret de mires, xenòfob i racista governa el país. La guerra a Gaza té les característiques d’un genocidi que s’ha d’aturar.

Aquesta no és la interpretació de part de la societat israeliana.

L’atac perpetrat per Hamàs va ser una massacre atroç que res pot justificar, però interpretar Hamàs com l’enèsim avatar de l’antisemitisme porta a una lectura inintel·ligible de la situació. Una guerra genocida empresa en nom de la memòria de l’Holocaust només pot entelar-la. La memòria de la Shoah com a ‘religió civil’ dels drets humans, l’antiracisme i la democràcia quedaria reduïda al no-res. Entraríem en un món en el qual tot és equivalent i les paraules ja no tindrien valor.

¿Com veu el paper d’Europa?

Europa es va construir com un mercat i no com una federació. Això no facilita donar respostes.  

¿Cap a on anem, en definitiva?

Una de les lliçons de la Història és que mai sabem cap on anem. Però hi ha una certesa: el pitjor és possible. I quan parlo del ‘pitjor’ em refereixo a les catàstrofes ecològiques, a l’ascens de les dretes radicals, als nacionalismes regressius, a les noves formes de feixisme.

A Espanya hi ha una bategant porció d’alguns d’ells.

Un Govern d’esquerra no pot cancel·lar l’amnistia. Dit això, mai m’han fascinat els independentismes. Prefereixo una Catalunya dins d’Espanya que com una nova Dinamarca. Segons la meva opinió, l’esquerra espanyola ha de lluitar per la república i pel federalisme, de manera que ningú se senti ciutadà de segona.

Diu que la socialdemocràcia ha mort.

La socialdemocràcia va tenir un paper en la conquesta de drets i la redistribució de la riquesa a la segona meitat del segle XX. Però va crear societats més humanes perquè: 1/ hi havia un nivell de creixement econòmic que ho permetia, i 2/ perquè en la guerra freda el món era bipolar i el capitalisme va haver de agafar una cara humana. Quan va caure l’amenaça, el capitalisme no en va tenir més la necessitat. Després d’ingressar en el segle XXI, es va convertir en socioliberalisme. L’alternativa és ser veritablement d’esquerres.

¿A saber?

Jo ho intento. Crec en el principi d’igualtat social. Cal participar modestament en la recerca de camins alternatius. Existeixen les capacitats de comprensió crítica de la realitat i les energies socials de les noves generacions.

Hi confia.

Molt. 

¿Això com es tradueix en termes de lideratge polític?

El lideratge ha de respectar l’autonomia dels moviments socials sense imposar-s’hi amb decisions preses des de dalt, però també ha de ser capaç d’ajudar-los a madurar i orientar-se.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Qui s’aproxima a l’ideal?

Hi ha figures carismàtiques com Alexandria Ocasio-Cortez –filla de porto-riquenys, va treballar en un ‘fast food’, és brillant–, però està totalment absorbida per l’agenda del Partit Demòcrata. S’ha d’emancipar.