"Si paro atenció, sento l’infinit"

Aquesta és l’última entrevista. En un any marcat –en la cultura– per l’espiritualitat. Per Rosalía, Los domingos i l’aposta de Pantone pel color blanc. Però per a Maria del Mar Albajar (Barcelona, 1970), economista, teòloga i abadessa del monestir de Sant Benet de Montserrat, l’espiritualitat té una profunditat i subtilesa trastornadores. "És una pregunta que s’obre a l’infinit", l’encarna la benedictina amb un camí que, fa un quart de segle, podria haver sigut diferent.

¿Cap a on es dirigien els seus passos?

M’agradava el món de la consultoria empresarial. M’imaginava treballant en un organisme internacional, com per exemple l’ONU. Però estava intentant construir un projecte de mi que no era jo, que m’allunyava de la meva manera de ser quan deixava de lluitar. En un procés que va tenir més d’intuïció que de racionalització, hi va haver un retorn a la veritat.

¿Què li van dir a casa?

El meu pare em va dir: "Ves al psicòleg». [Riu] I segurament tenia raó.

¿Feia falta apartar-se del món?

He pres distància, però no me n’he allunyat. Al contrari. Fora només em preocupaven la meva carrera i el meu entorn. El monestir t’ajuda a fer el camí cap a qui ets realment, a treure les capes que havia construït per tenir èxit, per ser acceptada, que no em permetien ser lliure.

Lliure i clausura són termes antitètics.

Llibertat no és crear una realitat alternativa, és poder respondre des de qui ets. No hi ha res més sagrat que la fidelitat a la mateixa consciència. I la clausura monàstica, que preserva la comunitat, ajuda a un cert silenci i al contacte amb l’interior.

Aquest contacte ja l’havia practicat amb el focusing, que ensenya al monestir.

Ho vaig descobrir per casualitat. Em pensava que anava a fer un curs de ioga i em vaig trobar amb aquesta eina que t’ajuda a trobar la teva pròpia veu. Per a mi és important mantenir el diàleg amb creients i amb no creients, i de vegades, per transmetre el missatge, cal buscar altres paraules.

Que diferent del to de l’Església jeràrquica, patriarcal, que no les ordena.

Part de l’Església té un problema amb les dones. Potser per por, perquè no hi ha cap argument lògic ni teològic que justifiqui l’exclusió de les dones de llocs de representativitat, ni que els homes parlin de les dones i no amb les dones.

¿I si es rebel·len?

Hi ha tanta foscor i tantes situacions amenaçadores que poso la meva energia en què les meves decisions siguin el màxim de lliures i amoroses, i no en lluitar contra fantasmes enormes.

¿Com veu les coses des de Montserrat?

És un moment crític per al planeta i la humanitat. Hem inventat coses fantàstiques com a internet i la IA que ens podrien sotmetre. També veig moltíssima bona gent que recorda què és important, però sense veu.

¿Què li diria a tota aquesta gent?

"Recorda qui ets i actua en conseqüència». Cal atrevir-se a viure el món que volem veure i posar-lo al servei d’un projecte que sigui més gran que un mateix. És el que realment dona sentit.

No és tan fàcil, abadessa.

Sabem la importància de deixar-se estimar, d’estimar, de crear i compartir bellesa, de millorar les condicions de vida de la gent, d’explicar històries, de pintar records, d’explorar somnis, de cantar, de construir. De vegades no ens atrevim a estimar perquè l’hem gairebé enterrat per naïf o per no fer el ridícul, i això es va solidificant.

¿Per a tot això fa falta Déu?

Vaig passar per una època en què vaig creure que Déu era una invenció per poder viure millor aquesta existència contingent. Però em vaig trobar trobada. Sense buscar-ho, em vaig sentir estimada, formant part d’una cosa més gran que jo i alhora d’una manera més íntima que jo mateixa. Si paro atenció, sento l’infinit.

¿Tot el temps?

També em despisto, ¿eh? Per això, al monestir hi ha una campana que recorda que cal resar. La ritualitat és necessària per ser conscient de la respiració, del que és important.

¿Té moments epifànics?

Uns quants cada dia. Quan veig les nostres àvies s’aixequen i donen gràcies pel nou dia. O a dones amb carreres que s’atreveixen a fer vida monàstica. La meva capacitat de meravellar-me amb la vida té a veure amb la meva capacitat d’estimar-me tal com soc.

Notícies relacionades

¿Els millors discos de l’any o els més importants?

Adeu a Brigitte Bardot, mite eròtic del cine francès dels 60 i reina de la ‘chanson’

Sona una mica... individualista.

La majoria de coses importants que ens passen tenen relació amb els altres. El meu desig és que recordem les possibilitats de ser humans, i ho recordem a les noves generacions. Al final, el que necessitem és ser reconegut i estimats.