"L’oferta de fer de Joan Carles I em va fer por"

Són comptats els actors que ho fan (gairebé) tot. Miki Esparbé (Manresa, 1983) no només n’és un. És que encadena èxits. Wolfgang ha sigut un superèxit aquest any. La minisèrie Anatomía de un instante, en la qual encarna Joan Carles I, li està donant moltes alegries a Movistar Plus+ (cinc nominacions als Feroz), i acaba d’arribar als cines Frontera, de Judith Colell, un thriller històric sobre el pas pel Pirineu de jueus que fugien del nazisme el 1943. Papers amb fons, tots.

¿Hi ha escena més disruptiva que fer de Joan Carles I ficat en un maleter?

[Riu] L’oferta em va fer molta por. És un dels personatges més imitats de la història d’Espanya. Vaig acceptar perquè la minisèrie la dirigia Alberto Rodríguez, una persona molt meticulosa. El més difícil d’interpretar Joan Carles I va ser vèncer el prejudici cap a Joan Carles I.

¿Això com es fa?

Vaig llegir el llibre de Javier Cercas, vaig escoltar pòdcasts i vaig visionar molt material, fixant-me en el Joan Carles de 43 anys, en les seves facetes de seductor, en la gestió del poder, en com ocupava l’espai.

¿Treu vostè alguna conclusió històrica sobre aquell instant?

És un període sense documents. Ningú sap quants n’hi ha ni on són. Uns diuen que a Interior, d’altres, que se’ls va emportar Suárez. Al Rei se l’ha venut com a salvador de la democràcia i, segons explica Cercas, va ser el salvador de la Corona.

L’emèrit està molt loquaç. ¿Li ha enviat algun missatget?

Ni missatget, ni invitació a caçar elefants. Si pogués parlar amb ell, li preguntaria què va passar realment. És una injustícia que no ho sapiguem.

Va néixer dos anys després del 23 F. ¿A casa li van transmetre sensibilitat política?

Sempre van ser d’esquerres, afortunadament. La meva mare era professora i el meu pare, un artista que va publicar dibuixos a la revista satírica El Papus.

Li van recomanar estudiar Humanitats.

Jo havia fet Els Pastorets a Manresa i als 17 anys em vaig il·lusionar amb fer les proves per entrar a l’Institut del Teatre, però llavors pesava la idea que si tenies una carrera, t’aniria millor a la vida. Al final d’Humanitats, em vaig apuntar a l’escola de Nancy Tuñón. El primer dia de classe vaig dir: "El motor sempre m’ha tirat, ara necessita una mica de greix».

Ara és el julivert de totes les salses.

Està molt bé recordar-se permanentment la fortuna que suposa. Et pots entrenar a fons i fer una bona prova, però la decisió no està a les teves mans. Els actors som cromos als despatxos dels productors.

És el crom de Messi a la primera temporada del Barça, el cobejat.

La sort juga un paper important. I sent conscient del privilegi d’estar en actiu, el mínim que puc fer, per respecte a altres companys, és deixar-me la pell cada vegada que m’arriba una oportunitat.

¿Com es troba en aquesta pell?

Em sento en el millor moment per explicar coses. Tinc 42 anys. Pis diferent, em conec més, les històries em ressonen diferent. Abans jo era més aire i ara soc més terra, sense perdre la curiositat. M’encanten totes les disciplines de l’ofici. En algun moment m’agradaria dirigir.

¿Fora del set i de les taules també és un home curiós?

Soc curós amb el meu temps lliure. Vaig al gimnàs, estudio una mica d’anglès, em relaxa el bricolatge, passo més temps amb la família, que els pares es fan grans. Però dedico molt temps a l’ofici, la veritat.

¿Quin paper aliè li sembla rodó?

El Capote de Philip Seymour Hoffman. El Marco d’Edu Fernández. Bardem en qualsevol cosa que faci.

¿Què tal el seu Manel Grau, el republicà que ajuda a passar jueus a Frontera?

Jo desconeixia que un grup de gent va decidir contravenir les ordres nacionals per salvar tants refugiats com fos possible. Entre el 43 i el 45 van passar 80.000 persones pel Pirineu. El meu personatge viu un dilema: després de desertar, havia promès a la seva família allunyar-se de qualsevol conflicte, però no pot anar en contra dels seus principis. Això ressona ara, per molts motius.

Notícies relacionades

Monumental directe de Cave

Eurovisió, tan frívol que és una qüestió d’Estat

¿Hi ha preocupació pel futur entre la gent de la cultura?

Per descomptat. Tinc la sort d’haver estrenat en un mes la sèrie sobre la Transició i una pel·li lligada a la immediata postguerra, dos períodes que no vaig aprendre a l’escola. Fan falta eines per indagar en uns temps de misèria, por i repressió que l’extrema dreta tracten de romantitzar. Les enquestes del CIS són reveladores: un 36% dels joves declaren la seva intenció de votar Vox. La meva manera de contribuir és fer aquests projectes.