Mariana Dimópulos , ‘rescatadora’ de filòsofes: "Pensa menys en tu i més en què fer", diria Arendt

Fa ara 50 anys que va morir Hannah Arendt, la filòsofa alemanya que es va escapar de Hitler, va cobrir el judici Eichmann i va reflexionar sobre el totalitarisme i la naturalesa del poder. A l’escaire –no prou celebrat– de dones que van transformar per sempre el pensament contemporani hi figuren també Rosa Luxemburg, Simone Weil, Simone de Beauvoir, Iris Murdoch, Ágnes Heller i Judith Butler. L’escriptora Mariana Dimópulos (Buenos Aires, 1973) les reuneix a El siglo de Hannah Arendt (Paidós).

¿Té vostè vocació de rescatadora?

¡Per descomptat! Però no vinc de la militància feminista, sinó de la filosofia pura, i això m’ha permès construir un cànon l’objecte del qual no és la dona en la filosofia.

¿Quines virtuts les agermanen?

Van ser les primeres que van adornar-se del problema del subjecte polític en tota la seva dimensió. I això no és cap casualitat: al segle XX, les dones van adquirir progressivament drets polítics i també accés al saber tècnic de la filosofia.

Eren totes molt diferents.

Van llegir els mateixos autors, van dialogar entre si i totes es van fer la mateixa pregunta: "¿Qui té dret a participar de la vida política en una societat?».

Assegudes al voltant d’una taula, ¿de què parlarien avui?

Luxemburg trobaria a faltar la idea de revolució. Weil, Beauvoir i Butler estarien d’acord en la idea que no veiem els altres. Murdoch, Heller i Arendt debatrien sobre què és l’individu, qui té dret a dir alguna cosa, què és moral.

Arendt es va comprometre amb la causa sionista. ¿Què diria sobre Gaza?

Arendt demanaria a aquells que –amb raó– denuncien la matança a Gaza que responguessin a una pregunta clau: "Creus que l’Estat d’Israel ha d’existir?». Ella sostenia que els jueus de la diàspora no sabien què era la llibertat política. Per a Arendt, la llibertat política vol dir tenir un Estat que garanteixi drets i exigeixi responsabilitats, fins i tot les que comporta una guerra.

Figura singular Arendt.

És una de les úniques que es va prendre seriosament la crítica de la tradició de l’Estat modern. Va intentar sortir del concepte de sobirania, que organitza tota la tradició del pensament polític europeu. Va redescobrir la idea de l’esfera pública. Va dir que un subjecte polític és aquell que utilitza la paraula.

Aterri una mica el concepte, si us plau.

Per a ella, votar és un dret formal, però el veritablement polític és actuar en una esfera pública. I quan parla d’"actuar», parla de "coratge». El coratge és defensar una posició amb arguments i aguantar l’embat dels que no opinen el mateix. També en una taula familiar podem ser subjectes polítics.

No doni idees, que estem a punt d’encadenar taules familiars.

En els espais on tenim cert vertigen a l’hora de dir el que pensem, ens convertim en subjectes polítics. El hater que ataca de manera anònima a les xarxes no té coratge.

¿Utilitzarien xarxes?

No les negarien perquè generen una esfera pública, però cap les faria servir gaire.

¿Amb quina d’elles se n’aniria a prendre alguna cosa?

Amb Iris Murdoch, sens dubte. Era encantadora. Tots volien estar amb ella. Cultivava el poliamor sense parar. Però, com soc molt curiosa, també quedaria amb Simone Weil. La seva barreja de cristianisme i autodestrucció la feien molt estranya.

Rosalía inclou a Lux una frase seva: "L’amor no és consol, és llum».

No m’estranya. Diuen que tenia una espècie d’aura commovedora. Va ser molt solitària i va morir, verge, als 34 anys.

¿Es van sentir reconegudes pels seus iguals masculins?

La resposta és polèmica. Van accedir a un nivell de reconeixement perquè no van introduir la pregunta sobre ser dona dins de la filosofia. Van deixar aquest barret a la porta. La primera, Arendt. Tots els ‘jos’ de les novel·les de Murdoch són homes. La mateixa Butler diu que és no binària.

Tenint en compte que Sartre va eclipsar Beauvoir, per exemple.

Beauvoir va començar a llegir Hegel abans que Sartre, i ho va entendre millor. Tapar la seva figura va ser una cosa ideològica.

Excepte Weil, eren més partidàries del goig que de l’ombra.

Van afirmar el cos i la llibertat com a condició del pensament, entès com un desig que també és alegria física. En totes hi va haver risc: revolucions, guerres, exilis, por de la mort. Van tenir coratge.

Notícies relacionades

L’ArtHub de La Caixa fa els primers passos a l’Hospitalet

Salamandra creixerà 500 metres

¿Quin consell ens donarien per al 26?

Arendt, totes, ens dirien: "Pensa menys en qui ets i més en el que cal fer».