El president Aragonès es fa gran

Efectivament, ha trampejat els paranys de Junts i les recances del PSC. Els primers interessats a demostrar que la, segons ells, «rendició» republicana davant de Madrid era sinònim d’incompetència per governar. Els altres, capficats a fer arrelar la idea que el Govern existeix per la seva magnànima respiració assistida i no pas pels mèrits d’Aragonès. Per contra, a mesura que Junqueras ha anat assumint un indiscutible i imprescindible rol semblant al d’Arzallus en el PNB, Aragonès ha pogut anar aterrant en la concreció: què es pretén dur a terme i com fer-ho.

Ja fa temps afirmà que exhauriria la legislatura. Si voleu derrotar-me, va venir a dir, haureu d’esperar l’any 2025, quan hàgim enllestit la feina. No ho té fàcil. En aquests darrers dies s’ha palesat com el PSC impedia la celebració d’un debat sobre Rodalies per l’interès partidista d’apartar el conflicte dels telenotícies i dels ordres del dia de les reunions polítiques i així aplanar el camí cap a un traspàs descafeïnat. I amb la col·laboració dels juntaires, armats d’un tacticisme que supedita les insuportables incidències que pateixen els usuaris al desig de dificultar el lideratge de la reivindicació per part d’Aragonès. Un patriotisme tan 'sui generis' que hauria d’enterrar qualsevol temptació del president d’incorporar-los al Govern. Fer-ho, a més, suposaria enfrontar-se a un debat intern que encara no s’ha dut a terme en el seu partit sobre quina haurà de ser la política d’aliances per a la pròxima legislatura. Efectivament, els documents congressuals d’Esquerra consagren l’estratègia d’un front ampli per aconseguir l’exercici del dret a decidir. Via àmplia entesa no pas com a sinònim de front d’esquerres, certament, però tampoc com equivalent a front nacionalista.

Meritori també que, en un context en què encara prevalen els atrinxeraments, Aragonès hagi posat damunt la taula la proposta de l’acord de claredat, que li obrís el camí a través de les conclusions d’un consell acadèmic plural, i que es decantés per una de les opcions (acordar amb l’Estat un referèndum, a l’escocesa, sense unilateralismes). I, sobretot, deixant dit que la seva opció era tan respectable com la que pugui arribar de la contrapart. Dit en altres paraules, el temps dirà quina serà la solució definitiva.

Aquest és el camí. Construir una solució democràtica des del realisme polític i des del respecte a tothom, per la qual cosa les forces polítiques catalanistes, sobiranistes o no, cometrien un immens error si s’abstinguessin de participar-hi. ERC i el PSC estan obligats a aprendre dels errors comesos durant la tramitació de lleis en el període 2016-2017. Els socialistes negant-se a ser-hi presents i els republicans menystenint les conseqüències de l’absència.

Amb aquests precedents, es fa molt difícil de pair que Salvador Illa respongui a Aragonès que no compti amb ells si s’ha de debatre la possibilitat d’un referèndum d’independència acordat en la mesa de partits. Quin immens error! Un posicionament tan fora de lloc com imperdonable seria que Pere Aragonès anunciés que quan el PSC presenti una proposta, es farà el sord.

És un fet que el president s’ha anat fent gran políticament enmig de la tempesta política en haver plantejat iniciatives des de la centralitat política (la intervenció al Senat ho palesà de manera fefaent). Però, per molta carrera ascendent i per molt bones cartes de navegació que tingui, si no s’assoleix l’èxit de la investidura, l’espera el penya-segat. A tothom!

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Evitar la catàstrofe exigeix derrotar certes nomenclatures sindicals, les mateixes que en els inicis de l’autonomia es resistiren a ser transferits a la Generalitat, i els ‘lobbies’ dels alts funcionaris que, d’igual manera que l’any 2006 van fer impossible el traspàs de l’aeroport del Prat, ara pretenen fer descarrilar un traspàs integral de Rodalies. Obliga a assumir que cal prioritzar l’eficiència de la llei d’amnistia per damunt de relats encesos i fa imprescindible avaluar com a triomf que Sánchez es desdigui de l’afirmació que la taula de negociació estava enterrada.

I, sobretot, cal enterrar els vetos creuats entre el PSC i ERC. Aragonès creix perquè pretén deixar-los enrere. Li falta molt encara, segur. Ara cal, però, que Illa s’hi posi. És inevitable competir per qui arriba abans a la meta, però és més important que el catalanisme «construeixi la solució».