Entre el Diluvi d’Al-Aqsa i les Espases de Ferro

En primer lloc, l’operació militar que els palestins han batejat com a Diluvi d’Al-Aqsa i que té tan gran envergadura no es prepara en dues setmanes sinó que es devia coure fa molt temps. I els reputats serveis israelians d’intel·ligència han quedat en evidència perquè no se n’han assabentat. Pel que sembla atacs cibernètics els havien deixat parcialment a les fosques. Però no és excusa. Hi ha aquí una gravíssima fallada que sens dubte portarà conseqüències.

També les Forces Armades s’han vist desbordades per la magnitud de l’atac, que no només ha implicat el tret simultani de milers de coets (es parla de 5.000 unitats) que han desbordat i impossibilitat una resposta eficaç dels sistemes defensius d’Israel (l’anomenada Cúpula de Ferro), sinó que també s’han estès a la demolició de reixats i barreres terrestres amb l’ajuda de bulldozers, a l’ús de llanxes pneumàtiques per a la infiltració de comandos, i fins i tot al recurs a parapents amb què desenes de milicians de Hamàs i de la Jihad Islàmica s’han infiltrat per atacar fins a 22 localitats israelianes, inclosa una base militar. Ahir a la nit es parlava de 700 morts, però en poden ser encara més. L’èxit inicial dels de Gaza és innegable, al marge del que hagi de passar a partir d’ara.

En tercer lloc, l’operació palestina ha rebut diferents qualificacions: els EUA (Biden), la UE (Von der Leyen) i el portaveu de l’OTAN l’han qualificat de «terrorisme». Per la seva banda, el secretari general de l’ONU ha parlat d’«atac» i Hamàs, per boca del líder del seu braç militar, responsable de l’acció armada, l’ha considerat com una resposta a «els crims de l’ocupació», «la dessacralització de la mesquita d’Al-Aqsa» a Jerusalem, i el mal tracte infligit als 4.500 presos palestins a les presons israelianes, que ara intentaran bescanviar pels ostatges i cadàvers capturats durant la invasió, ja que recorden que el 2011 els israelians van posar en llibertat un miler de detinguts a canvi del soldat Gilat Shalid, que havia passat cinc anys en poder de Hamàs.

En quart lloc, i com a conseqüència de l’agressió, els israelians, dividits entre si contra el Govern més conservador i ultranacionalista de la seva història com mai abans ho havien estat, s’uniran deixant de banda les seves diferències per fer front a l’enemic comú que amenaça la seva supervivència com a país i que té el suport del seu arxienemic Iran, que l’ha justificat com a resposta davant «els ocupants israelians».

L’atac també força la mà del lideratge palestí de Cisjordània, que tot i que no hi ha estat inicialment involucrat no podrà ni quedar enrere ni assistir indiferent a la represàlia israeliana sobre Gaza, que arribarà ben aviat i que serà molt dura.

En cinquè lloc, els fets també mostren la desesperació palestina davant les dures condicions de vida sota l’ocupació israeliana des de 1967. L’ONU ha qualificat Gaza com un territori «inhabitable» on viuen 2,8 milions de persones en la misèria, el 50% està aturat, només el 10% té accés a aigua potable, l’electricitat depèn de la bona voluntat israeliana i el 80% de la seva població subsisteix gràcies a l’ajuda internacional. La pobresa i la desesperació davant la falta de futur abonen la radicalització palestina. Perquè la pregunta que també cal fer-se quan això passa és ¿per què passa? Al cap i a la fi els portuguesos no tiren míssils als espanyols i els suecs no assassinen noruecs.

En sisè lloc, un factor molt important en aquest esclat de violència és la percepció palestina que els països àrabs els estan deixant sols. Primer van ser els Acords Abraham de l’època de Donald Trump, quan Bahrain, els EAU, el Marroc i el Sudan van reconèixer l’Estat d’Israel a canvi de regals de Washington (en el cas del Marroc, la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental), sense que cap mogués llavors un dit per millorar la sort dels palestins. I ara aquests veuen amb encara més preocupació els esforços de Biden per normalitzar relacions diplomàtiques entre Israel i l’Aràbia Saudita, líder del món sunnita majoritari en l’islam. El pes de l’Aràbia Saudita al món és molt superior al de Bahrain o el Marroc. La violència d’aquests fets i la dura resposta que s’acosta de Tel Aviv sens dubte impediran a curt termini –o almenys postergaran en el temps– aquest acostament. En aquest sentit no hi ha dubte que l’atac palestí d’aquests dies és també un crit d’atenció i una crida de socors davant l’oblit àrab de la seva causa.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

En cinquè lloc, caldrà veure ara com reaccionarà el Govern de Netanyahu, alguns dels membres del qual demanaran la reocupació de la Franja de Gaza, de la qual Israel va retirar els seus soldats i els seus colons el 2005. Netanyahu s’ha dirigit al seu poble per dir-li: «Estem en guerra i la guanyarem». Ningú ho dubta. Els israelians posaran ara en marxa la que han batejat com a operació Espades de Ferro i venceran perquè la disparitat de forces és aclaparadora. El dubte es refereix només al cost per a uns i d’altres i a l’impacte que aquesta reacció tindrà a la Cisjordània governada per Al-Fatah i a la zona del Líban dominada per Hezbol·là, on hi ha símptomes de neguit. I en la mala consciència generalitzada del món àrab. Perquè ja se sap que no hi ha situació dolenta que no pugui empitjorar.

El que passarà a partir d’ara ja ho sabem i d’aquí uns anys es recordarà com una altra data trista dins de la traumàtica relació que hi ha entre palestins i israelians des de la creació de l’Estat d’Israel el 1949. I a aquesta data trista en seguiran d’altres fins que no es doni satisfacció a qui ja no té res a perdre perquè tot ho han perdut.