La iracúndia

És evident que Shakira no va llegir els articles o que, si ho va fer, no va atendre els consells desinteressats que li oferia. No solament no ha deixat l’assumpte de banda, sinó que ha insistit d’una manera desaforada en els seus atacs musicals. De fet, a mi m’és igual i no m’afecta gens, però em sap greu que un gènere amb tantes referències literàries de primer ordre, com els sirventesos de Guillem de Berguedà, hagi de viure moments tan lamentables, amb rimes certament puerils, amb combats que no van més enllà del cos a cos més epidèrmic, de l’obvietat i el mal gust convertits en bandera poètica.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ja he perdut el compte de les vegades que Shakira, en alguna de les seves produccions més recents, ha insistit en la dolenteria i la mala fe de l’examant i de la seva família. Ha vessat àmfores de verí i litres i litres d’exasperació, ha traginat cabassades de fúria, carregaments de furor i d’indignació. Ha escampat el perfum de la iracúndia sobre la pell i la memòria d’aquell amb qui s’allitava i que ara jeu al costat d’una altra, que també ha rebut les sagetes colèriques de la cantant colombiana.

Sabem que aquest tipus d’esgarips s’haurien de poder escriure amb la serenor de qui ha deixat passar els dies i ha pogut calmar els instints de revenja. D’altra banda, sabem també (els sirventesos dels trobadors ens ho deixaven clar) que la immediatesa és un factor decisiu en l’elaboració d’aquests materials. ¿Quin sentit té l’encrespament al cap dels anys? ¿Com s’explica l’exabrupte si no és instantani? El secret és aplicar la fórmula màgica: és quan més ens allunyem del dolor que som més capaços de convertir l’enrabiada o la queixa en un destil·lat estètic, un licor delicat que evoca el patiment tant com en foragita l’agror.