Els diners superflus a compte del català

Adduïen que, després de set anys d’infaust ‘Tripartit’, s’havia malgastat a mans plenes. Per això es van vantar –com a bons gestors– de no tenir més remei que donar una destralada a Sanitat i Educació.

Va ser llavors quan al diputat Pere Aragonès se li va acudir tafanejar en el BOE per escrutar si l’administració Rajoy era un pulcre exemple de contenció de la despesa pública. I allò va resultar ser un filó, un pou sense fons. Sobretot, i precisament, en despeses sumptuàries en ambaixades. I va donar per a un llibre sencer. 

Per exemple, només en reformes, es van gastar aquell any més de vuit milions d’euros en una ambaixada d’Orient. Més que el còmput total de les delegacions catalanes, que abans que res tenien un caràcter comercial. Però la palma se l’emportava el xalet/ambaixada del Japó, per 17 milions. El contractista no va fer precisament un preu d’amics. O patriòtic.

Un dels motius que s’esgrimeixen contra la presència del català al Congrés és el malbaratament. Tot i que el cost estigui molt lluny del milió d’euros que Almeida s’ha gastat en banderes espanyoles per adornar Madrid. O de la majestuosa bandera de Colón, que només va costar 400.000 euros. No està malament. Amb unes quantes comandes com aquesta el fabricant es podria jubilar.

La veritat la va exhibir Vox al Congrés. Van tocar el dos quan van sentir unes paraules en gallec. Com quan Ciutadans va evitar condemnar el franquisme al Parlament. I no perquè estiguessin confosos. Per ideologia en els dos casos, per una ideologia militant que es fonamenta en una determinada Espanya, de la qual el PSOE ha sigut ostatge llarg temps.

L’altra veritat és el gir copernicà dels de Puigdemont. De qualificar el diàleg amb el PSOE –en el millor dels casos– de renúncia antipatriòtica, a voler significar-se en solitari com a hàbils negociadors. La portaveu Nogueras va agrair al ministre Albares les seves gestions envers l’ús del català a Europa. I això que de moment no hi ha cap concreció. Fa un parell de mesos haurien acusat Rufián, per exemple, d’haver-se deixat prendre el pèl com un ninot.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

La pregunta és: ¿per què ha costat i emprenya tant que una llengua, que se suposa que també és espanyola i que la sacrosanta Constitució diu que cal mimar, s’escolti al Congrés dels Diputats?

Després de 45 anys de democràcia constitucional, després de gairebé 50 des de la mort de Franco, finalment al Congrés es pot parlar en català sense que a un l’expulsin del faristol. Més val tard que mai.