Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

La llengua número 25

A Europa, trobaran la manera de dir que no fent veure que diuen que sí o de dir que no i prou

Espanya s’obre a assumir el cost de l’oficialitat del català a la UE

Aragonès reclama a la UE l’oficialitat del català «per igualtat lingüística»

Aquest dimarts és certament un dia important per al català. Es farà servir al Congrés de Diputats (és a dir: es podrà parlar en català als plens i en tot l’àmbit legislatiu) i entrarà a l’agenda de la Unió Europea per tal d’esdevenir llengua oficial. Fins aquí, les notícies són excel·lents, tot i que provinguin d’una negociació amb caràcter d’urgència i amb la investidura de Pedro Sánchez com a teló de fons. És, en tot cas, una escletxa política temporal que s’ha aprofitat per convertir en normal el que hauria de ser normal en un estat plurinacional i plurilingüe. Escric això i no em puc treure de sobre la sensació d’estar confegint un rosari de tòpics, de llocs comuns, d’obvietats. Com si estigués fent una classe de divulgació del millor dels mons possibles, com si proposés una redacció als alumnes sobre les virtuts d’un estat que no solament respecta les varietats, les parles i les cultures, sinó que les impulsa i les assumeix com a pròpies.

Notícies relacionades

Tots sabem que això és fals i que han hagut de passar quaranta-cinc anys de democràcia perquè la irrupció del català (i de l’euskera i el gallec) es convertís en una realitat tangible i no pas en un acoloriment folklòric o en una mena d’atemptat a la pàtria comuna, com poden testificar uns quants diputats que l’han fet servir amb les corresponents amenaces del president de torn del Congrés. Aquest dimarts es posarà fi a una situació anòmala del tot que és, alhora, un pas previ perquè el català sigui llengua oficial a la UE. ¿Com, si no, es podria explicar l’estrambòtica equació en la qual es demana el reconeixement de la llengua a Europa mentre aquesta mateix llengua és prohibida en el Parlament de l’estat que ho demana? Però siguem cauts. La reforma del Reglament del Congrés (encara pendent) certificarà si l’ús del català és una simbòlica flor que es torn mústia o si efectivament fa estiu.

A Brussel·les, aquest dimarts podria ser històric, amb totes les lletres. L’assumpció, per part dels vint-i-set, que el català no solament és una llengua mil·lenària, patrimoni cultural d’aquella Europa que estava naixent, sinó que –amb tots els condicionants, les febleses i els atacs– és una parla viva i amb un cos de parlants molt superior a moltes llengües oficials. Sóc molt pessimista, però. Hi haurà excuses diplomàtiques i fervoroses opinions en contra (¡ja hi són!), hi veurem lentitud burocràtica i poderosos interessos estatals. I trobaran la manera de dir que no fent veure que diuen que sí o de dir que no i prou. Aquest dimarts, al Consell d’Assumptes Generals.

Temes:

Congrés Unió Europea Català

Inicia sessió 0 Comentaris