El retorn de l’independentisme

Una de les característiques del nacionalisme espanyol, desgraciadament forjat en l’esperit de conquesta del Regne de Castella, és que ha intentat bastir una identitat espanyola des del domini, i no des de la suma. Aquesta és la fallida d’origen d’una Espanya que no ha estat capaç, durant segles, de vertebrar un estat de nacions, aferrada a una única identitat nacional acceptable i sempre imposada, sovint de la manera més violenta. Ortega y Gasset és un exemple paradigmàtic d’aquesta concepció quan es lamenta, en la seva ‘España invertebrada’ de l’«apartisme» i el «particularisme» de bascos i catalans, reduint la complexitat dels fets nacionals a una simple dèria provinciana. De fet, d’aquest reduccionisme en va néixer l’Espanya autonòmica, creada fonamentalment per diluir completament les nacions històriques. I és per aquest reduccionisme, que el conflicte català no és resolt.

Es poden crear molts eufemismes per intentar desviar la naturalesa del conflicte, i des del 2014 han abundat a dojo, però el que passa entre Catalunya i Espanya és meridianament clar: un xoc de nacions, on una controla el relat, el llenguatge i el poder, i l’altra (o les altres) només pot encaixar si accepta perdre la seva identitat. De moment, ni Espanya ha aconseguit imposar-se completament, tot i la determinació minuciosa, durant tres segles, de destruir l’idioma i la identitat catalanes, ni Catalunya ha aconseguit canviar la relació amb Espanya. Malgrat haver-ho intentat una vegada i una altra, en cadascun dels moments històrics, el darrer dels quals, l’esperança d’un nou Estatut, va quedar abruptament capat per la sentència del Constitucional. Ahir mateix ho reconeixia Zapatero, un dels pocs que intenta pensar Espanya més enllà de l’immediatisme obtús: «amb la sentència de l’estatut, el TC va perdre l’autoritat que tenia». I, com a conseqüència, va començar el procés polític que va culminar en el Primer d’Octubre.

És aquí on estem, en el xoc de nacions, per bé que ni aquesta evidència es reconegui. De fet, també és una característica del nacionalisme espanyol no acceptar mai una derrota i, sobretot, reaccionar amb supèrbia quan creu que ha vençut. I això va pensar que havia passat després del 155 i totes les seves derivades: intervenció de les institucions catalanes, amb uns efectes demolidors en els interessos catalans, dels quals no ens hem recuperat; escapçament del lideratge independentista, amb la presó i l’exili pertinents; criminalització del relat independentista en tots els ‘mass media’ espanyols; imposició de la lògica judicial per damunt de la política, etc. És evident que després d’un tsunami tan brutal, el moviment independentista ha patit totes les plagues d’Egipte, des de la fractura i el desprestigi, fins al desconcert i el desànim. I és aquí on els Sánchez, Borrell i la resta dels corifeus espanyols han cregut que tot estava mort: Catalunya havia estat ‘desinfectada’, ‘pacificada’, ‘exorcitzada’ i passada pel bany Maria. Novament, doncs, es disparava el mecanisme de la supèrbia espanyola —la mateixa que els va fer perdre totes les colònies—, i es considerava l’independentisme derrotat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És a dir, novament no havien entès res. Creure que amb la sola eina de la repressió, per massiva que fos, acabarien amb un conflicte nacional que fa tres segles que dura, i que ha mostrat un múscul ciutadà fortíssim, és haver confós el desig amb la realitat. Així se n’adona ara Pedro Sánchez, que ha passat de voler ‘caçar’ Puigdemont, i equiparar l’independentisme al terrorisme, a voler ser investit amb els seus vots. I així se n’adonen tots aquells que se sorprenen dels milers de catalans que retornen al carrer i a la lluita, malgrat la ferida i la decepció que arrosseguen.

L’independentisme ha tornat, i tornarà a marcar l’agenda política. Ni està desmobilitzat, ni està mort. Només s’havia retirat als seus quarters d'hivern, a l’espera del desglaç, com ha fet cada vegada que la repressió ha estat asfixiant. Però imaginar que el 155 de Rajoy seria més efectiu per destruir els anhels catalans, que els 40 anys d’un Franco que havia promès que «‘acabaría con el problema catalán’», i a fe de Déu que ho va intentar, és pecar d’extrema ceguesa. Catalunya acumula mil anys d’història i fa tres segles que acumula paciència. Farien bé de recordar-ho aquells que, des de la supèrbia, li canten les absoltes.