Frederic Fosalba, nou monjo de Montserrat: «No visc la vida monàstica com una esclavitud, sinó com un desig»

De Sant Esteve Sesrovires, com Rosalía.

En un poble petit –llavors hi hauria 2.000 habitants– sabíem de quina casa veníem tots. La seva àvia i els seus pares, de Can Tobella, eren de la parròquia i a Rosalía la recordo de petita.

Tots dos es consagren, però de diferent manera.

S’ha de creure en el que realment vols fer i portar-ho a terme.

Es va fer novici als 45 anys. ¿Què va passar abans?

Soc el segon de quatre germans d’una família treballadora, no especialment creient. Només el més gran va fer la comunió, segurament per pressió dels avis. Però el meu pare ens va inculcar, sempre des de la llibertat, els valors del respecte i la responsabilitat.

¿Rebel·lies, poques?

Alguna mala passada de nen. Després de fer l’EGB al poble, vaig anar a l’institut a Martorell i vaig notar un canvi enorme. Em vaig relacionar amb una altra gent. Admirava Michael Jordan, i m’agradaven el rock britànic –Dire Straits, Queen– i el còmic. Per necessitats econòmiques de la família, vaig deixar els estudis a tercer de BUP i vaig començar a treballar. Durant 24 anys vaig ser empleat de l’antiga Canals & Nubiola [productora de cava i vi]. Era una mica el comodí.

D’haver pogut, ¿què hauria estudiat?

Sempre em va agradar la natura, especialment la muntanya, també en l’àmbit esportiu. He practicat escalada, barranquisme, senderisme. He fet set vegades el Camí de Santiago. A ‘casa’ [el monestir] em vaig portar les guies de muntanya, la corda, els grampons i els esquís. 

Està entre murs.

¡Visc a la muntanya! Estudio les noves espècies de plantes i comparo la seva evolució amb l’herbari de 1903 que tenim. Jo no podria viure en un monestir de clausura...

¿...?

La vida a Monsterrat no és gaire diferent de quan anava a treballar. M’aixeco aviat i la seguretat de ‘casa’ em permet continuar plantejant-me preguntes. Em permet ser qui soc. 

¿Qui és?

El producte de la meva evolució. Abans d’entrar al monestir vaig fer experiències d’ajuda als altres. He estat en bancs d’aliments, vaig fer voluntariat en una residència de gent gran i en la Creu Roja. Quan vaig entrar com a novici, a la meva mare no la va sorprendre. «Sé que no tornaràs», va dir.

Tot això ho podia fer sense ‘carnet’ vitalici, sense desprendre’s de possessions.

El pas que faig és la continuació d’un creixement personal, tot i que, certament, hi va haver un moment de sotrac: la mort del meu pare, als 52 anys. Dijous, divendres i dissabte jo anava a la discoteca, però durant la seva malaltia em vaig preguntar el perquè, em vaig plantejar si la meva vida anava per bon camí. Va aparèixer la idea de Déu que potser portava dins.

Podia haver-se limitat a pensar que era injust.

T’assalten els dubtes, però en els anys de noviciat no he vacil·lat. Montserrat no posa et límits més enllà del teu compromís. No t’aparta del món (consulto les notícies a internet i rebem gairebé dos milions de persones a l’any). No visc la vida monàstica com una esclavitud, sinó com un desig. La consagració només em recorda el que estic fent i el que vull fer.

Va a contracorrent. Les vocacions cauen en picat.

¿Quines opcions que no van a contracorrent són millors? En aquests temps, en general, es defuig el compromís, l’escolta a un mateix i als altres.

Sap que el seu ‘gremi’ no té bona premsa. 

L’Església està formada per persones, i les seves les característiques bones i dolentes són presents. Ha de ser exemple del que predica. Si surt d’això, no anem bé. Si prediques una cosa, fes-ho.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Escolti, ¿com és ‘el seu’ Dios?

Es manifesta en cadascuna de les persones que pugen a Montserrat. En les que donen gràcies, expressen el seu dolor o només caminen.