Feijóo, la insuportable lleugeresa

No sé si Alberto Núñez Feijóo ha llegit mai Milan Kundera, però és segur que deu sentir la insuportable lleugeresa de l’ésser, si més no de l’ésser polític, vestit sota el qual camina atribolat. És probable que quan va deixar el seu domini gallec, acostumat al poder gairebé absolut de què gaudia, pensés que l’estela el seguiria pels camins de Madrid, i que ser candidat a la presidència implicaria, automàticament, liderar el seu vitriòlic partit. És a dir, que la paraula de Feijóo seria paraula de Déu, talment ho era a les nobles terres de Pardo Bazán. Però els designis de Génova, i de les moltes gènoves que habiten a les Espanyes, eren inescrutables i Feijóo ha acabat sentint el vertigen que deia Kundera que se sent quan es vol arribar a dalt de tot.

En aquests moments ja deu saber dues coses: que no mana en el seu partit, i que no serà ningú si no guanya la presidència. No cal dir que si guanya, tot canvia, perquè el poder atorga galons i dona raons, com bé sap Mariano Rajoy, l’extremadament grisa mediocritat del qual no li va impedir liderar el seu partit. Però a diferència de Don Mariano, Feijóo només és una prova, aterrat a la seu central per precipitació sanchista, tan allunyat del lideratge real del seu partit com allunyada sembla la seva investidura. Aquest fet, que els ‘connaisseurs’ del PP sabien perfectament, s’ha fet molt evident cada vegada que Feijóo ha gosat dir alguna cosa fora de guió, en un intent desesperat per no semblar un ‘pepero pata negra’. En cadascuna d’aquestes ocasions díscoles, en general vinculades a la qüestió catalana, ha rebut la clatellada de la premsa irreductible, i l’esmena immediata d’algun dirigent del seu partit, feta amb tanta manca de discreció que més que esmenar-lo semblaria que el renyen. ¿Com gosa dir això?, ¿que no sap de què va la cosa?, ¿això no es toca?, li han etzibat les Ayuso i els Juanma Moreno de torn i així, correcció rere correcció, li han recordat que només és un llogater momentani del despatx gran, el masover d’una casa que no li pertany i de la qual haurà de fugir cames ajudeu-me, si no aconsegueix la presidència.

Notícies relacionades

Feijóo adverteix als nacionalistes que no serà president «a qualsevol preu»

Feijóo trucarà a Sánchez en «les pròximes hores» per demanar-li una reunió

El darrer exemple han estat les seves declaracions sobre la possibilitat d’incloure Junts en la ronda de converses per la investidura, unes declaracions impecables des de la perspectiva del debat polític, no endebades parlar no implica altra cosa que reconèixer l’adversari polític, més enllà dels possibles o impossibles d’un acord. Feijóo intentava demostrar, doncs, que el PP no està abduït, ni neutralitzat per la verinosa relació amb Vox, i que té tanta capacitat de maniobra com el PSOE. Però Junts és anatema en les files dels guardians de la fe espanyola i immediatament li ha saltat a la jugular Alejandro Fernández amb un «’de qué hay que hablar con ellos’» que significava dues coses: una, que Feijóo no pot decidir ni tan sols amb qui negocia; i dues, que qualsevol col·lega de partit li aixeca la veu com si fos un mindundi. Ayuso, Moreno i ara Fernández per la banda política, acompanyats de tota la llista de prohoms del periodisme nacionalpatriòtic que també han alçat el crit, fidels a la tradició diària d’estovar-lo una estona, no fos cas que oblidés la seva condició d’interí.

Cosa que és una llàstima perquè, sense saber si tindria o no la fusta de líder que requereix la cosa, és un fet que Feijóo intenta centrar el partit en les qüestions on el PP és més radical, i certament, en la qüestió catalana, el partit passa de ser radical a cavernari. També està clar que vol defugir la proximitat amb Vox (que tanmateix no molesta altres dirigents del seu partit), sabedor de la toxicitat que genera el partit d’Abascal. I és possible també que Feijóo aspiri a tenir un lloc rellevant en la dreta europea, en general més civilitzada que l’espanyola, i que a hores d’ara està òrfena de lideratge. Però, si aquest fos el cas, també està clar que aquestes aspiracions les anhela en una trista solitud, perquè el partit no està disposat a canviar de relat, ni d’aliances. Madrid no és Galícia i el PP no és Feijóo, i quan més rotunda és l’evidència, més feble és el personatge. Certament Feijóo acaba de néixer com a líder, però si no aconsegueix la investidura, haurà nascut pòstum.