L’alegria exagerada del president del futbol espanyol

Aquest home que carrega, a la portada d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA d’aquest dijous, una futbolista, vencedora amb el seu equip del campionat mundial celebrat a Austràlia, ha posat en suspens l’alegria més gran de la història del futbol de dones a Espanya.

Ell és Luis Rubiales, president de la Federació Espanyola de Futbol, exfutbolista sense transcendència, famós perquè no calla, i ara notori per haver fet un petó sense permís a una de les joves campiones, un minut després que ella, Jenni Hermoso, fos felicitada per la reina d’Espanya i per la filla d’aquesta.

A ulls de mig món, i ara davant l’estupor del món sencer, aquest petó posa Rubiales a la zona de més descrèdit que hagi viscut un directiu del futbol nacional en una època en què una de les principals lluites socials que s’han obert pas a Espanya és la de la igualtat entre homes i dones.

Ja ha sigut difícil que les dones arribessin al futbol, i després a l’estrellat en l’exercici d’aquest esport. I ara que són de ple dret campiones del món es troben que el masclisme que impedia el seu desenvolupament com a futbolistes les persegueix fins i tot la nit del seu triomf més important com a tals.

L’escàndol que ha protagonitzat Rubiales per l’exhibició del seu cos, i segurament de la seva ànima, ha estat l’avantsala de la seva dimissió. Per masclista, per aprofitat, per ser més llest que ningú o potser el més tonto de tots. Estava condemnat des de les primeres hores en què es va destapar el que d’altra banda havia sigut tan obvi: l’home agafa una dona, la posseeix amb el seu cos sencer, no li deixa cap altra respiració que la que ell li ofereix, i tot això davant d’un auditori ple, davant de les càmeres, obvi al món sencer...

En aquestes condicions li fa un petó als llavis, un ‘pico’, com es diu, la sacseja, l’agafa, en fi, la sotmet durant segons a la metàfora mateixa de l’exercici canònic, i arruïnat, del masclisme, i després la llança, entre rialles, a continuar celebrant (ja besada per ell, ungida per la seva exageració i la seva misèria) l’honor d’haver guanyat, tenint-lo a ell, a més, com a president.

Ha sigut esgotador veure tantes vegades aquesta imatge, fins que han vingut més imatges, com aquesta que aquest dijous ha posat a la portada EL PERIÓDICO DE CATALUNYA: Rubiales porta al mig del camp el cos d’una futbolista. Mirant cap enrere ell sembla que porta així, com a carregament humà, el trofeu que van guanyar elles.

Quan només el petó era l’assumpte que removia el seu impossible prestigi i l’assenyalava com a principal culpable de masclisme ell mantenia no només la seva innocència, sinó la seva alegria per ser tan bo com la història de la selecció de les dones. Ha tingut ocasions per demanar excuses, les hi va donar un periodista de la cadena dels bisbes espanyols. Però ell, amb l’ajuda del mateix periodista que li reia les gràcies, va considerar que era millor denigrar l’audiència composta pels que li havien criticat la gestió de la seva pomposa alegria, així que a tots els que el van posar contra la paret els va dir passerells, estúpids o idiotes. Fins que la realitat va donar contra ell i el va posar, literalment, en el costat més fosc de la història de l’homenatge civil més important que rebrien aquestes heroïnes del futbol a l’arribar a Madrid, vint-i-quatre hores després d’un llarg viatge en què també van tenir com a veí (i encara president) Luis Rubiales.

Vestit amb uniforme de tècnic de la selecció, Rubiales va acudir a la seu de la presidència de la nació, va buscar el seu lloc entre les protagonistes i va trobar que en aquell moment continuava sent president, però el protocol ja l’havia degradat. Era, en realitat, l’alt directiu destinat a la cua del triomf que ja li era aliè.

L’home ufà de la nit australiana va ser, als ulls de la història que es feia l’endemà, un pària reclòs a la cantonada de pensar. De pensar i de callar. La salutació que li va regalar el president Pedro Sánchez, a distància, donant-li la mà com qui li deixa un encàrrec d’adeu, va ser com l’encaixada que es fa a un bloc de gel. Era el pròleg d’un silenci que el va deixar prest per ser destituït o allunyat del lloc d’honor que creia disfrutar quan va fer un petó sense permís a la futbolista Jenni Hermoso.

El petó a la distracció a una de les protagonistes de la gesta, així com el transport igualment obligatori a què va sotmetre una altra de les jugadores per la gespa de l’estadi, no van ser les úniques bravates per les quals ara aquest home ha passat a la molt nombrosa història del masclisme espanyol. País i tradició de què ve, per cert, la paraula ‘masclisme’, dita així en tots els idiomes. A aquesta tirallonga de gestes de la nit australiana, Rubiales en va sumar una altra que només es va tenir a si mateix com a mirall de l’exageració de la seva alegria.

En aquest cas, mentre creixien aplaudiments i celebracions, es va agafar els genitals com si els llancés, com a símptoma allargat de la seva alegria, a l’aire del món. En aquest plaer semblava que estava sol; ara tothom ha vist, com amb una lupa horroritzada, a què dedicava el directiu aquesta part de la seva pròpia celebració de l’alegria.

L’escàndol ha tingut la repercussió d’una bomba atòmica enmig d’un bosc de felicitacions. Mentre aquest home s’atrevia amb un petó que va veure el món sencer les televisions retransmetien la final del Mundial a Austràlia que per primera vegada guanyava Espanya, però aquesta no va ser una excursió, sinó un drama: a punt de guanyar, i a punt de perdre, les jugadores van patir en el present sense futur que és el futbol quan hi ha en perill un resultat mínim. Aquesta futbolista després sacsejada pel seu president havia fallat un penal, havia plorat al camp, vivia un drama que va durar fins al xiulet final, quan l’equip nacional espanyol feia valer el gol que ja havia marcat Olga Carmona. Quan ella aconseguia el gol molta gent, menys ella, sabia que el seu pare havia mort després d’una malaltia llarga a Sevilla, la seva terra. No era només un partit de futbol, va ser una gesta de suor i llàgrimes. Rubiales no va estar a l’altura del que costa una alegria.

Enmig d’aquests drames marcats també per tragèdies certes o passatgeres i per l’alegria immensa d’haver guanyat el campionat, les dones que celebraven aquesta gesta van pujar al podi per rebre felicitacions que, per exemple per a la reina Letícia i la seva filla, convidades d’honor a la celebració, eren també una gesta de la pàtria i un honor per al futbol de dones. En un país que encara no s’ha tret la caspa tradicional de la seva història masclista aquest triomf era així mateix una reivindicació de la lluita contra la desigualtat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Alfredo Relaño, el més prestigiós dels periodistes esportius d’Espanya, que va ser director d’’As’ i és autor de llibres de gran autoritat sobre la història i l’ètica del futbol, va escriure al seu diari sobre Rubiales i la conseqüència dels seus atributs com a president de l’organització del futbol professional: «La qüestió, mal resolta, és que aquesta ‘organització privada’ [la federació] té una alta responsabilitat nacional com a freqüent ambaixada del país, juntament amb el dret a comercialitzar la paraula ‘Espanya’ i a disposar lliurement dels jugadors i les jugadores dels clubs, aquests sí, privats a tots els efectes. És un problema que qualsevol taujà pugui ser mascaró de proa d’una organització tan representativa».

L’esmentat taujà apareixia aquest dijous portant una dona com si fos el seu trofeu al mig d’una gespa a Austràlia. El punt final de l’exageració de la seva alegria.