¿Em demanaran perdó?

No, no ho estem; almenys no ho estem els periodistes, no ho estan els polítics. ¿Per què? Per mandra, perquè ens sembla que és millor dir-ho abans que dir-ho quan ho sabem. Això és greu en el nostre cas, perquè al cap i a la fi nosaltres tenim, en general, un llibre d’estil que ens aconsella (ens prescriu, caldria dir) guardar silenci (el baluard més important del dubte) mentre no sapiguem de debò com són les coses, d’on venen les culpabilitats, què cal fer fins que n’estiguem segurs.

Els llibres d’estil, diguem-ho així, ja no s’estilen, en primer lloc, perquè estem presos de l’atreviment i de la prisa por tardar, com deia el títol d’un cèlebre llibre del professor Enrique Gil Calvo. És millor, això pensem, llançar el que se’ns acudeixi per enfosquir la informació de l’altre, o els seus raonaments, que esperar que sigui l’altre company (quan estem en tertúlia, però també quan estem enmig dels dubtes aliens) qui tregui de la seva pròpia informació (o dels seus dubtes raonables) les conseqüències de les informacions amb què treballa.

Ara tots els periodistes (o gairebé tots) som tertulians; i n’hi ha d’enorme prestigi, informats, dúctils, pròxims a la perfecció o perfectes. Però les excepcions són cada vegada més nombroses, perquè, francament, és molt difícil saber-ho tot de tot quan hi ha tants temes, des de Palestina fins a Ángel Víctor Torres, posem per cas, quan s’ha d’anar corrent d’una tertúlia, o d’un compromís, a un altre i hem d’improvisar el nostre mostrari d’endevinalles.

Per aquestes raons, entre d’altres, convé avisar els nostres col·legues: dubtar no és saber. Dubtar és abans de saber, i si no se sap val més dir "no ho sé", perquè, com deia la meva mare, i totes les mares, m’imagino, "dir per dir no serveix de res". Em sembla que la densitat actual d’opinionitis (en què sens dubte incorro) ha de tenir alguna solució. Pot ser que algun dia calgui una autocrítica que ajudi el públic en general i aquells que informem o opinem que el dubte no ofèn, sinó més aviat al contrari.

"Miri, d’això de què parlen els meus companys jo no en sé res". ¿S’imaginen això dit tot sovint? Seria una manera d’alleujar gent com aquell ministre que aquesta setmana va gosar fer a Cuca Gamarra i als seus companys de grup la pregunta sobre què passaria si, com ell creu, la justícia diu que allà on hi havia estupor no hi havia res. O gairebé res. El problema, naturalment, no és tan sols nostre, dels periodistes, però ens ha de preocupar més que a ningú, perquè afecta la nostra audiència. La facilitat de dir no és exactament la facilitat de saber. Però ara saber i dir no van plegats, sinó que estan dissociats, són perills en què caiem com a ciutadans fàcils de convèncer abans de dubtar o concedir que l’altre potser, per molt malament que ens caigui, té raó i no és culpable.

Notícies relacionades

Veneçuela es mou

La revolució adolescent

Iñaki Gabilondo, que ha sigut el mestre de tots nosaltres, i que ho continua sent, és testimoni directe d’un fet extraordinari que va passar a Hoy por hoy, el seu programa de la SER. Un contertulià dels d’aleshores (un polític que venia de la universitat) va dir, davant d’una pregunta que li va fer aquest mestre de tots, "d’aquest tema no en res" .

Ara no sé qui, polític o periodista, o taxista, seria capaç de dir "doncs la veritat és que d’aquest tema no en sé res". Ara no es demana ni perdó si dius que el que vas dir, per cert, no només era mentida sinó que, francament, no havia d’haver sigut dit mai.