La voluntat de guanyar

Fermín té la voluntat de guanyar, i no utilitza per aconseguir-ho artificis antics, com els que utilitzen jugadors de la seva edat entossudits a explicar al públic que són els millors de la competició. És, pel que se’l sent i pel que se’l veu, un futbolista que estima l’instrument que domina i explica per què és capaç de tanta cabriola i de tanta eficàcia. Veure’l jugar ara, en vista del dubte que va tenir el club de deixar-lo fora del Barça, resulta una explicació vergonyant de la precipitació dels directius.

Ell mateix es va imposar i es va quedar entre els jugadors del Barcelona. Avui forma part dels millors de l’àrea i no tan sols, perquè a ell no se l’ha de buscar als amagatalls: ell es busca a si mateix, com en el primer gol de la seva tanda, quan l’equip sencer vivia una baixada imponent, a Lamine li va arribar una oportunitat que se’n va anar a batzegades, fins que a Fermín se li va acudir avançar-se una mica per fer de l’equip rival un mirall d’estupor.

El segon gol va ser, una altra vegada, la precipitació de la seva voluntat. La voluntat va voler que ell fes de l’àrea rival el lloc del seu geni i res va poder resistir-se a la seva manera de veure per on havia d’endollar el seu desig. Una altra vegada Fermín, ferm en la seva voluntat de guanyar, preparat, això diu la grada, és clar, per ser a la pròxima sortida un titular contra el Reial Madrid.

Notícies relacionades

Lando Norris conquista el Mundial de Fórmula 1 i evita el miracle de Verstappen

Pistes blanques i temperatures baixes: el Pirineu inicia la temporada d’esquí «amb magnificència»

Aquest és, per dir-ho així, el prolegomen d’un festival que va començar amb dubtes i va acabar sent, amb Lamine, amb Pedri, amb el mateix Fermín llançat a les estrelles, la més important de les victòries europees de temps recents. Semblava que el Barça no es mouria de la falta de certesa que ara ha contagiat el seu joc; però resulta que la vida és llarga com l’esperança blaugrana, i en pocs minuts un equip que semblava parcialment trencat va començar a repartir, amb el joc, la bona sort que ara es diu sis i que en un moment determinat del partit semblava que seria un martiri fins al final.

La victòria sembla un prolegomen que el Barça, per cert, es mereix. Estimar que per dos o tres desaprofitaments donem per acabat un equip tan sencer ha sigut, francament, un insult a l’avenir o, almenys, al passat.