Acords postelectorals Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La insatisfacció independentista
Ara la necessitat que té Pedro Sánchez de Carles Puigdemont són vitamines dosificades pels diferents partits i subfamílies de les formacions, no acceptades de la mateixa manera per les plataformes que van impulsar les mobilitzacions al carrer
Hi havia una amplíssima majoria de catalans, ja que la comunitat té 7.783.302 milions de ciutadans, que van viure els dies del procés amb angoixa, preocupació, incertesa i en alguna ocasió por. És difícil fer-ho entendre a molts independentistes que vivien allò amb il·lusió, esperança i uns somriures de suposada revolució. Però la marxa de moltes empreses i el vandalisme d’aquells dies d’octubre amb cotxes incendiats i l’asfalt esquerdat, no van ser agradables.
És cert que l’independentisme només recorda d’aquells anys la Via catalana i les manifestacions pacífiques. Però la resta tenen en la memòria el cop a la legalitat del 6 i 7 de setembre al Parlament, el setge a la conselleria d’Economia i les baralles a la plaça Urquinaona. La memòria sempre és selectiva.
Ningú pot negar que el Govern de Pedro Sánchez ha relaxat la tensió des d’aquells dies. La Catalunya ‘indepe’ ha oblidat l’exaltació contínua. Té una desagradable sensació d’amargor i engany. Totes les promeses es van esvair perquè van ser fum, tot i que al moviment li costi assumir-ho encara.
Ara la necessitat que té Pedro Sánchez de Carles Puigdemont són vitamines dosificades pels diferents partits i subfamílies de les formacions, no acceptades de la mateixa manera per les plataformes que van impulsar les mobilitzacions al carrer. I aquí es produeix el gran dubte, la resposta del qual està en la història. Aquell nacionalisme català de Pujol va ser sempre insaciable. L’independentisme utilitza el mateix model. L’objectiu és la independència. Sánchez ho hauria de tenir clar davant qualsevol pacte.
Entretots
El votant català no independentista ho sap. Ho viu diàriament. Des del Congrés dels Diputats i la Moncloa es percep tot diferent. Puigdemont, Junqueras i fins i tot Pere Aragonès negociaran amb aquest objectiu. La insatisfacció és inherent a la manera de fer política nacionalista.
És cert que la constitució de la Mesa del Congrés és només un capítol. Sense vuitens de final no hi ha finalíssima. És cert que Puigdemont ha de demostrar als seus col·legues europeus que sap negociar. Aquesta és una carta a favor de Pedro Sánchez. Però els riscos són massa alts.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
Carles Puigdemont ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Independència de Catalunya Junts per Catalunya
