‘Todos los fuegos el fuego’

Ara que Tenerife, com altres illes de l’arxipèlag, com La Palma, La Gomera, Gran Canària, per anomenar les més pròximes de les zones illenques colpejades en el passat i també en el passat recent del foc, està cremant, vaig recordar aquella bonica ocurrència de Miguel de Unamuno. Ell li va passar nom a l’illa anomenant els seus pobles, recordant-los com si fossin part d’un poema major, que en aquest cas es diu Fuerteventura. Ara aquests versos de Miguel de Unamuno atrauen els mateixos noms, els noms propis, de la zona per la qual el foc ha anat pujant al coll sec dels canaris, de Tenerife, del nord i del sud, de les illes Canàries, on el foc puja a cavall de núvols ferits i afecta els que més a prop són del drama i es llança a través de les terres resseques al cor de cada una de les localitats de l’illa i de l’arxipèlag.

Fins i tot en els temps en què les comunicacions entre les illes depenien de barquetes lunars, que ens portaven durant nits senceres d’una illa a l’altra, la respiració insular arribava, ferida o alegre, a qualsevol part dels nostres mons, des de Garajonay fins a Tejeda, de Tamaimo a Las Breñas, des de Tiscamanita fins a Puertito de la Cruz o a Cofete. A Lobos, a la reinaugurada illa de la Graciosa, al meu Puerto de la Cruz. Res ha passat mai al cor d’una illa, com passa ara al profund nord de Tenerife, que no hagi afectat la sang espantada de la resta de l’arxipèlag, i aquesta sensació de germandat, de compassió o d’alegria comuna domina ja la manera de ser, política, social, educativa, solidària, de les vuit illes, i dels seus illots, als quals se sumen, al món sencer, els emigrants que mai hem deixat d’anar i de venir.

El foc, tots els focs, que han desplaçat persones amb un ensurt que és l’ensurt universal dels canaris, tenen nom propi que potser algun poeta illenc podria ajuntar, com va fer Unamuno, per rendir homenatge als que ara pateixen en primer terme aquesta destrucció d’aire que és l’incendi.

Ho he escrit aquest matí, en el meu quadern, com si estigués lletrejant una lliçó dels meus primers anys de l’escola, i aquesta em fos obligada per ser inesborrable, com la llum de dins d’un dolor: Arafo, per on va començar la tragèdia, un país de música i cançó; Candelaria, el centre de l’ànima illenca; Arafo, més música encara; El Rosario; La Orotava (la vall de Humboldt, amenaçada també al seu balcó centenari); Santa Úrsula, on el meu pare ens posava a trepitjar el raïm com si allà,a sota de la vinya, ell tingués un tresor de vi i brisa; La Victoria; El Sauzal (aquell mar que sembla quiet com una alfombra de flors blaves); Tacoronte, on Óscar Domínguez va veure primera vegada el verd, o el negre, dels seus quadros, o Benijos, que sempre va ser per a mi com el destí en el qual començava l’ombra del Teide a ser part del territori desconegut.

Notícies relacionades

L’avanç de l’incendi de Tenerife obliga a fer noves evacuacions

Illa, malgrat Sánchez

Ara tot això ha sigut, és, lloc dels focs. En un temps, els focs, als barris, als pobles, a les ciutats, eren el centre de la festa, la celebració que incloïa no només la pirotècnia, sinó també el cor ardent dels llocs; un dia aquell foc vertical, irreparable, va matar amb la seva roda infernal el meu amic Mario, que era un nen que, com tots nosaltres, s’ocultava per córrer nu per les hortes. Qualsevol nom propi, qualsevol foc, qualsevol pendent de les que ara es cremen, tots els focs, el foc que cau sobre Tenerife, i que tant dol al cor ubic de les Canàries, té a veure amb la nostra memòria de les llàgrimes.

Aquesta geografia del foc, des d’Arafo fins a Benijos, arriba als meus dits i a aquesta tecla i a la meva escriptura com la part d’abraçada que, fins i tot adormits, estem sempre disposats a fer per donar la mà al que pateix, dalt de la vall, o a qualsevol lloc, l’incendi, l’horror de quedar-se sense casa o sense avenir o sense llum elèctrica o sense hisenda o sense respiració o alegria. Des d’aquest cor que compartim, força a les valls i als llocs, i al cor multiplicat dels que pateixen el so i el desafecte terrible de la ‘fogalera’.