Maneres del gol

De vegades l’empat és un costum que s’instal·la a les espatlles. Els futbolistes, els aficionats, aquells que viuen el futbol com si fos la conseqüència d’una fatalitat de l’atzar, arriben a l’últim moment dels partits dient-se a si mateixos que així, com va el partit, empatat o perdut, així havia de ser...

I això va passar en l’Espanyol-Barcelona. Els dos equips s’han creat per mirar-se de prop i de lluny, com es diu a les novel·les: per destrobar-se i fins i tot per descreure’s. Ara l’Espanyol no és només gran quan s’enfronta al Barça, és que ara és gran a tot arreu perquè és temut, i és bo. No únicament és bo pel seu entusiasme, sinó que és temible pel que el seu entusiasme explica: ara està fet per guanyar.

Per això, quan va posar en perill el Barcelona de Flick no va ser perquè aquest equip (que potser) estigués caient com Lamine després de les setmanes de festa. Era perquè juga millor que mai, o que en els últims temps combina l’entusiasme amb la qualitat i el coneixement.

Va fer pànic imaginar l’Espanyol explicant futbol en l’àrea del que va ser el seu gran porter, Joan Garcia, exposat a ser golejat pels seus antics companys, deixat de vegades de la mà de Déu (o del diable) per defenses que ara hi són i no hi són alhora. Però aquest Garcia és molt Garcia. És més: és molt més que un Garcia només, és un futbolista que engrandeix la seva estatura cap al cel i cap al terra. I no només perquè davant tingui la revenja com a assumpte, sinó perquè sap on és l’aire i fins on li arriben les facultats de les seves mans. De vegades són infinites.

Notícies relacionades

L’insòlit desplaçament a Sant Andreu: seguidors del Lleida que viatgen per esbroncar jugadors del Lleida

El jutge Pedraz rebutja la denúncia d’un soci contra Laporta i deixa la porta oberta que s’investigui a Barcelona

Aquestes circumstàncies que són lluny del que fa la davantera van acabar estimulant els de dalt. I van ser tres de dalt, Fermín, Lewandowski, Olmo, els que es van disposar, quan jo tenia ja l’empat al coll, a guanyar un partit que semblava fet perquè el Reial Madrid es donés un sospir.

El triomf va ser dels gols, sobretot de la manera de fer els gols; però també hi va haver en aquesta circumstància, el fet de guanyar, una intel·ligència que neix a la porteria, es diu Joan i va ser de l’Espanyol.