Ter Stegen

Guadalajara en una plana. Com el lloc de Mèxic on va néixer Juan Rulfo, allà va estar Guadalajara esperant el Barça de Ter Stegen, el futbolista que va amb autobús, amb tren o caminant als entrenaments i a la vida, com si es tractés d’un estudiant de batxillerat o, simplement, com si fos un empleat de Laporta. És un futbolista, que no s’oblidi, i de l’elit, de manera que es pot dir que és també un multimilionari, però és algú que va a peu en l’era, que ja dura anys, en què els jugadors del futbol no es resignen a caminar per no perdre els autobusos que els portin a l’entrenament.

Així doncs, aquest alemany que va aprendre espanyol abans que a parar pilotes en les competicions en què participa el seu equip s’ha fet diferent dels altres calladament, sense demanar permís i sense generar, entre els que l’acompanyen als trens, una altra sensació que les que convoca la normalitat.

Ara Ter Stegen ha tornat al camp de joc. En aquests últims dies, l’he vist circumspecte, mirant al camp des de l’arrel habitual de les suplències. Al principi em va semblar estrany veure’l allí, perquè durant els temps de la seva malaltia era entre els lesionats. Ell era, per dir-ho així, un lesionat estable, veia entrar i sortir companys amb lesions més lleus, però ell era un lesionat ínclit i semblava que per sempre. Fins que va tornar a la banqueta, per veure jugar de prop un dels millors porters actuals i també un dels més pintorescos.

Notícies relacionades

La Vuelta a Espanya es decidirà amb deu etapes a Andalusia

BCN s’encamina a alternar el seu GP d’F1 amb dos circuits

Em va alegrar veure Ter Stegen en aquesta tessitura, i ara a Guadalajara, vaig sentir, al veure’l al camp i parant pilotes, que algú de casa meva, de casa nostra, tornava d’allà on era. Em van venir ganes d’abraçar-lo, però la llunyania de la televisió no permet aquestes foteses, així que vaig esperar les seves jugades, que van ser molt poques, però sempre úniques, pròpies del porter que va ser. Agosarat com abans, passava pilotes des de la seva demarcació perillosa; em va cridar l’atenció que una d’aquelles passades, que podia haver sigut una coça, resultés un desafiament per a la seva defensa quan l’equip (al qual tot li va costar un món aquella nit) anava guanyant per la mínima. Vaig contemplar l’atreviment de Ter Stegen com un desafiament a l’entrenador: com si li digués a Flick que el porter estava allà per donar lliçons de com es juga amb els peus en les ocasions perilloses.

Se’n va sortir bé el Barça; m’agraden molt els joves que ara expliquen al món que són feliços jugant, i em va agradar que Ter Stegen tornés a ser qui és, un noi que s’agafa al travesser de la mateixa manera que ho fa quan s’agafa al sostre dels trens.