Lamine i la punteria

Lamine Yamal, l’autor d’aquest gol, s’havia mossegat els llavis després d’un atac que no tenia pietat, es va quedar en el camp perquè li va donar la gana (l’equip estava ple de suplències possibles) i va aprofitar que la vida del futbol propiciava la seva presència per marcar un gol que semblava de Kubala o, per ser més a prop, de Lewandowski.

Aquest noi està per sobre de si mateix. En aquest partit, que hagués sigut un desastre si el Barça no tingués ara la sort que busca, hauria pogut passar de tot, però una cosa que va passar, tot just començar, explica la raó perquè darrere de l’atzar hi hagués esperança: Raphinha era al camp.

Al llarg de tot el partit, quan el Barça no sabia què fer amb la seva varietat d’opcions, el brasiler que aspira potser a Ronaldinho, per exemple, va fer cabrioles, va marcar un penal que semblava fet amb tiralínies i va regalar gairebé a tots els seus, inclòs el porter, l’oportunitat de guanyar el partit gràcies als seus peus i a la seva sort.

Camina Raphinha com si estigués enviat per Pelé, o pel seu porter, i va regalar als altres tot el que sap de futbol. A falta de Pedri, qui es carrega l’equip a l’esquena és el brasiler, i el que aprèn d’ell a no parar és el porter, Sant Joan, que va fer de defensa i de qualsevol cosa per dir al públic que després d’ell no hi ha diluvi.

Notícies relacionades

El Barça sí que té líders

El Girona s’emporta una golejada de l’Atlètic abans de Nadal

Vaig viure el partit sentint que en qualsevol moment s’anava a produir una hecatombe, que consisteix a perdre mentre el Madrid millora. Però fins i tot els més febles de la davantera, o de la defensa, van tenir la sort que no va tenir el contrari.

Quan va acabar el partit vaig sentir que el Barça jugava a ser una altra vegada aquella alegria que va venir amb Kubala.