Els designis de Waterloo són inescrutables

La decisió serà personal i personalíssima. Per això era més que obvi que en cap cas acceptaria la proposta dels republicans d’arribar a un acord i defensar-lo conjuntament. Puigdemont no està per cap mena d’acord estratègic. La seva actitud respon, per damunt de tot, a una premissa: el lideratge i l’hegemonia en el si de l’independentisme.

Els republicans per bé o per mal han fixat unes condicions per a aquesta votació. Català, Pegasus i la llei d’amnistia. Condicions que, d’entrada, difícilment podrà rebutjar Sumar. Les condicions concretes de Puigdemont ningú no les sap. Ni falta que fa diuen els seus corifeus. Sigui el que sigui serà una jugada mestra per Catalunya. Els designis del Senyor són inescrutables. Tota la resta, més que perjuri, és heretgia. Només cal llegir tots els insults que li dediquen a esperits lliures com Joan Tardà per expressar i dir el que sent.

En tot cas, hi ha algunes consideracions que apunten a com pot acabar tot. No tant ja la Mesa del Congrés que només és l’entrant sinó una investidura que apunta a fallida i a repetició electoral. La Moncloa segueix fent veure que no serà així. En canvi, els set diputats republicans veuen infinitament més a prop noves eleccions.

Waterloo ha blasmat totes les negociacions d’ERC amb el PSOE, incloses la derogació de la sedició i els indults encara que els beneficiats n’hagin estat persones ben afins. Fins i tot quan aquests acords podrien catapultar un a un dels expresos de Lledoners a liderar la llista de Junts al Parlament. Per tal com els ha desqualificat, els acords o la mateixa creació d’una Taula de Diàleg i Negociació, hi ha poc marge per sortir a defensar cap acord amb el PSOE que no sigui el tot enfront del res.

Ponsatí li va marcar fa quatre dies el terreny de joc, que de fet és la justificació per a una nova candidatura electoral, una opció que Puigdemont considera una competència directa que podria comprometre una obsessió personal: superar els republicans. No pas guanyar les eleccions catalanes. Els d’Illa doblen ara mateix en vots Junts.

Assumir qualsevol acord amb el PSOE seria tant com alimentar les expectatives d’aquesta candidatura que llençava Ponsatí. Per si fos poc, hi ha la mani de l’ANC de l’11 de setembre, entitat que ja fa temps que treballa aquesta opció electoral. Puigdemont es va jurar que mai més hauria de passar per un 10 d’octubre de 2017 quan va fer allò de proclamar i suspendre els resultats de l’1 d’octubre. El van xiular. Així és que qualsevol moviment tindrà molt present aquesta conjuntura i l’ús que en pogués fer l’anomenat quart espai. En definitiva, Puigdemont no vol que li facin el que ell fa als republicans. Difícilment, per tant, s’arriscarà a sortir de la zona de confort peti qui peti. És la política de terra cremada.

Notícies relacionades

ERC redobla l’advertència al PSOE sobre la mesa del Congrés: no hi ha res pactat

Els rostres del quart espai independentista que flirteja amb el bloqueig

Puigdemont, a més, ha equiparat la investidura del PSOE i aliats a la de PP i VOX. És el mateix, diu. Uns et cuinen a foc lent i els altres passen més via. Vist així, és allò de ‘tanto es, monta tanto, Isabel como Fernando’.

Alhora hi ha els antecedents. Puigdemont era contrari a la moció de censura contra Rajoy que va investir Sánchez. Puigdemont no volia cap acord de Govern amb Aragonès i no va cessar fins que el va tombar encara que alhora apostés per mantenir el de la Diputació amb el PSC. Puigdemont no volia la investidura de Sánchez, ni la Taula de Diàleg ni res que protagonitzessin els republicans amb ell fora de joc. Aquesta, però, és avui la gran diferència. Ara sí compten els seus vots, ara sí és determinant allò que faci. I els que el coneixen saben perfectament que aquí rau la clau de la qüestió i que aquesta és l’única escletxa que posa en dubte que anem de cap a eleccions.