Amèrica Central: democràcies que s’esllangueixen

No hi ha dubte que el cas més flagrant és el nicaragüenc, ja que des de la tornada al poder de Daniel Ortega el 2007 s’ha anat instaurant un règim personalista que, si a l’inici podia qualificar-se d’híbrid, des de les protestes de l’abril del 2018 ha derivat en un sistema autoritari tancat i repressiu. La lògica de perpetuació en el poder del clan Ortega ha tingut el seu penúltim episodi el gener del 2022, quan va simular una plàcida victòria electoral sense cap legitimitat amb la qual ha iniciat un quart període presidencial consecutiu. 

Però els problemes polítics a la regió s’han estès més enllà de Nicaragua. Les institucions d’Hondures, el Salvador i Guatemala també han patit un important i progressiu deteriorament. Al Salvador, el jove president amb gorra de ‘baseball’ i amant de les criptomonedes, Nayib Bukele, va arrasar a les eleccions presidencials del 2019 amb un partit d’amics i familiars i, des d’aleshores, controla el país a cop de Twitter. Bukele, que ha decretat un estat d’excepció permanent per combatre el crim organitzat, és el màxim exponent del «populisme punitiu» a la regió. Això ha significat l’empresonament de més de 30.000 joves acusats de pertànyer a les ‘maras’ i la creació de diverses macropresons d’alta seguretat, on s’amunteguen sense cap tipus de garanties joves empresonats.

Tampoc se salven d’aquesta dinàmica Hondures i Guatemala. A Hondures, des de fa un parell de mesos, arran d’un motí en un centre penitenciari el 20 de juny en què van morir 47 dones, la presidenta Xiomara Castro emularà la política de Bukele, i ha promulgat també l’estat de setge permanent. A Guatemala, mentrestant, la societat està en suspens arran de la contesa electoral per elegir (en segona volta) el president de la república, que se celebrarà el 20 d’agost. Aquest país, acostumat a les tragèdies polítiques, ha viscut des de 1996 –quan es van firmar els Acords de Pau– un llarg procés de desmantellament de les institucions democràtiques, la politització del sistema de justícia i la penetració del crim il·legal en l’administració pública. En aquest context, la cort de Constitucionalitat ja ha apartat de la contesa diversos candidats amb opcions de guanyar i molt pocs tenen l’esperança que el candidat d’esquerres, Bernardo Arévalo, tingui opcions reals d’aconseguir la victòria o, si ho aconsegueix, de governar. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En aquesta situació, és difícil ser optimista respecte a la regió de l’Amèrica Central. Però ens equivocaríem si penséssim que el perill de l’erosió democràtica és una cosa distant i aliena. Res més lluny. En l’últim lustre han aparegut noves tendències autoritàries que semblaven liquidades. Ho valida la constatació que durant l’última dècada a la regió no només s’han consolidat règims «híbrids» que volen incrustar pràctiques i lògiques autoritàries en sistemes democràtics, sinó que ja han emergit règims obertament autoritaris. 

En aquesta direcció, els debats sobre com s’esllangueixen les democràcies han donat pas ja a les indagacions de com són i quines característiques tenen els «nous autoritarismes» que estan en voga pel món. Ens referim a uns règims que no tenen cap pudor a presentar-se obertament com a autoritaris i que basen la seva legitimitat en la lluita contra el crim (o contra un enemic imaginat) i en l’eficiència de les seves polítiques públiques en determinats àmbits. Sens dubte, la presència de personatges com Donald Trump, Jair Bolsonaro, Viktor Orbán o Xi Jinping al cim del poder mundial ha donat ales –i arguments– a altres mandataris amb menys projecció i visibilitat per ignorar els preceptes democràtics i alçar altres banderes legitimadores.