El Papa i l’ordre mundial

Durant la Segona Guerra Mundial, els aliats occidentals van cridar l’atenció de Ióssif Stalin, president de l’URSS, sobre la importància política del Vaticà. Stalin va replicar despectivament: "¿Quantes divisions de tancs té el Papa?". Així donava a entendre que el poder polític del papat li semblava insignificant. El 1978, l’elecció d’un Papa polonès –el cardenal de Cracòvia Karol Józef Wojtyla, conegut com a Joan Pau II– i la seva disposició a utilitzar la seva influència política van ser factors de pes en la crisi del règim comunista de Polònia i indirectament en la desintegració de l’URSS el 1989. Aquest episodi, que es descriu al llibre Ciencia política. Un Manual que vaig escriure en coautoria amb Josep María Vallès, dona a entendre la naturalesa del poder i la gran rellevància que té la personalitat del summe pontífex en l’ordre internacional.

Respecte de la naturalesa del poder, és imperiós assenyalar que aquesta es manifesta a través de tres components: la força, la influència i l’autoritat. La força, com molt bé sabia Stalin, part de l’amenaça, i és un element essencial de l’ordre internacional. Però no tota la geopolítica s’explica amb tancs i bombes, la influència (sigui des de la pressió o la seducció) també és clau; i el mateix passa amb l’autoritat. Aquest últim element –l’autoritat– fa referència al reconeixement que té una persona (o entitat) perquè compta amb un crèdit, solvència o honorabilitat que se li atorga per endavant.

Notícies relacionades

El cardenal condemnat per malversació renuncia a participar en el conclave

Els liberals guanyen al Canadà impulsats pel rebuig de Trump

És aquest últim component –el de l’autoritat– el que se li atorga al Papa de Roma i, segons l’utilitzi, pot incidir en l’escena global. Hi ha múltiples exemples d’això. A més del notori acompliment que va tenir el papa Joan Pau II en el col·lapse de l’imperi soviètic; també es pot fer referència al tebi paper del papa Pío XII respecte del nazisme i la persecució dels jueus; o de la rellevància internacional del papa Joan XXIII al convocar el Concili Vaticà II i la seva disposició d’establir una trobada ecumènica amb totes les confessions i dialogar amb els comunistes en plena guerra freda.

Així les coses, és difícil no preguntar-se qui pot ser el nou Papa i quin és el rumb polític que pot prendre el Vaticà en un món en què el conservadorisme agressiu i la reacció (de la mà de Trump, Netanyahu, Orbán, Meloni, Bukele o Milei) estan ben en voga. És obvi que ningú té la bola de vidre, i que qualsevol pronòstic pot resultar fallit, però queda clar que la gran qüestió que sobrevolarà aquests dies al conclave vaticà és si s’escull un Papa que posi les espelmes de la nau aprofitant l’empenta dels vents polítics de la reacció o si, per contra, es decideix escollir a algú altre que tingui com a propòsit remar a contracorrent, tal com va fer el papa Francesc al final del seu mandat, que defensava la pau, era al costat dels desheretats, i advocava per la generositat i la senzillesa en un món on els líders impius i aprofitats estan de moda.