A contrallum Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Defectes creatius
Déu no va construir el món, sinó un esborrany. Després li va fer mandra passar-ho a net, i a això és al que es dediquen els novel·listes, a posar una mica d’ordre en aquest caos fundacional
Escriure consisteix, en certa manera, a passar a net la realitat. O a intentar-ho, almenys. No sé si al batxillerat o a la universitat es continuen passant a net els apunts, ni tan sols sé si existeixen encara els apunts, que es prenien corrent, sense tenir en compte la lletra, ni la puntuació ni la sintaxi. Amb freqüència, faltaven verbs, conjuncions, signes d’interrogació, accents. Més tard, a casa, s’agafava aquell esborrany, es desxifrava, i a poc a poc s’articulaven i es desenvolupaven les idees exposades en aquella espècie de taquigrafia dement. La realitat, en general, és una bogeria fins que l’escrius. Per això hi ha al món diversos llibres sobre cada realitat, perquè no només es comprèn a l’escriure-la, sinó també al llegir-la. No vaig entendre el que havia passat la nit del 23J fins que l’endemà vaig llegir tres o quatre editorials sobre el tema.
Déu no va construir el món, sinó un esborrany del món. Després li va fer mandra passar-ho a net, i a això és al que es dediquen majorment els novel·listes, a posar una mica d’ordre en aquest caos fundacional. Crec recordar que ‘Historia de un deicidio’, el llibre de Vargas Llosa sobre García Márquez, tractava precisament de com els autors de ficció suplanten el Totpoderós per crear una realitat com Déu mana, que valgui la paradoxa (signifiqui el que signifiqui paradoxa). De vegades, els esborranys no es fan per mandra o per pressa, sinó per incapacitat o desconeixement. Jo, aficionat com soc a la fusteria, vaig intentar construir un escriptori del segle XIX, però me’n va sortir un del XVIII, bé, ja ho voldria ja, és una broma. No em va sortir res reconeixible de cap segle.
Observades amb perspectiva, totes les vides tenen alguna cosa d’apunt precipitat. N’hauríem de viure una segona per passar a net la primera. He dit una segona, però podria ser una tercera o una quarta, perquè no aprenem. Hi ha novel·les de les quals un no queda satisfet fins a la versió cinquena. I ni tan sols llavors, perquè la reescriptura excessiva comporta els seus perills també: el de la perfecció badoca, el de la falta d’espontaneïtat, etc. De vegades, en el defecte es troba la virtut, però no és fàcil trobar aquest defecte creatiu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
