Cost de la vida
Mala llet
Hi ha gent que viu atrapada en la dimensió del pràctic, on tot té un preu, un ús, una justificació. Les coses, en aquesta dimensió, només valen si serveixen, els gestos només compten si produeixen. És un territori ordenat, eficaç, sense fissures aparents. Però també és un espai sense aire, sense misteri, sense desviacions. L’art es transforma en decoració i la tendresa en debilitat. Qui es manté massa temps allà acaba reduint el món a un catàleg de funcions. L’inútil es converteix en sospitós. I no obstant, és en l’inútil on moltes vegades s’amaga el més necessari.
Jo vaig néixer allà, en aquesta dimensió, on la preocupació fonamental era arribar a final de mes. Tot el que ens desviés d’aquest objectiu es considerava inservible. Vivíem amb gran vergonya, a més, aquesta condició necessitada. Les dificultats econòmiques s’ocultaven de les maneres més pintoresques. Recordin l’escuder d’El lazarillo de Tormes, que abans de sortir de casa es posava molles de pa a la barba i al pit per fingir que havia esmorzat. En la literatura espanyola abunden els exemples de les classes mitjanes vingudes a menys que oculten la realitat a base de pedaços d’ordre material o verbal. La Celestina, per exemple, amaga la seva precarietat al darrere dels perfums cridaners i les paraules cultes. Clarín, a La Regenta, descriu l’ambient provincià en què les famílies empobrides fingeixen esplendor amb vestits heretats, sopars forçats i etiqueta estricta.
En la dimensió del pràctic, curiosament, s’estimula molt la fantasia. A casa meva teníem a la vista un ganivet de pernil, però mai vam veure un pernil. En el món actual ja no es viu la pobresa amb vergonya, tot i que tampoc amb ràbia. En els últims quatre anys, el cistell de consum ha pujat més d’un 30%, cosa que constitueix una barbaritat, comparat amb l’evolució (quan no involució) dels salaris. Anem, a poc a poc, instal·lant-nos en una pobresa visible i resignada en la qual cada vegada hi ha més persones que dormen al cotxe perquè l’habitatge s’ha posat també impossible. Potser un dia ens despertem per fi de mala llet.
