Calor i abraçades

La guerra d’Ucraïna s’està convertint en una guerra de trinxeres i en aquestes només hi ha neu i rates a l’hivern i calor i mosques a l’estiu, que és el que ara tenen russos i ucraïnesos. Calor i mosques. I moltes bombes, mentre Ucraïna mira de recuperar terreny perdut. Allà no es fan abraçades. A Espanya hem celebrat eleccions generals a l’estiu per primera vegada en la nostra curta història democràtica. Amb molta calor, com és normal al juliol, i amb moltes abraçades caloroses, que m’estranyen més. A més d’urnes ha calgut posar ventiladors. El PP diu que quan governi (?) prohibirà que es convoquin eleccions a l’estiu. El que més m’ha impressionat de la nit electoral és que tots s’abraçaven i aplaudien com si haguessin guanyat... quan tots han perdut i potser també ha perdut el país, si es veu abocat a la paràlisi institucional. Uns s’abracen perquè guanyen (però no podran governar) i d’altres perquè esperen poder fer-ho tot i que hagin perdut. Sufocava veure tanta abraçada «calorosa» enmig d’aquelles xafogors polítiques i climàtiques.

Els del PP es van abraçar menys, a la seva seu hi havia somriures forçats per un triomf amarg i mirades de reüll a la recerca de culpables per no haver assolit els escons que els prometien uns pronosticadors que no n’encerten ni una. Tampoc s’abraçaven els de Vox que, amb 19 escons menys, tenien més aviat cara de voler embolicar-se a cops de puny contra els del PP i la seva política del vot útil que, deien, havia resultat inútil. Els que més s’abraçaven eren els perdedors del PSOE i de Sumar. Com més gran la derrota, més aplaudiments i abraçades al líder, no fos cas que em deixi fora de la foto, com els va passar a aquests milers d’escalabrats que van produir les eleccions del maig i que ara estan a l’atur.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

El PSOE respirava alleujat perquè es temia una derrota majúscula, però la principal raó de la seva alegria era que el PP no podria formar govern. S’abraçaven pel mal aliè més que pel bé propi. I el mateix a Sumar, un batibull de quinze partits que recorda el camarot dels Germans Marx, petons i abraçades a tota màquina mentre ja demanen ministeris com si no haguessin perdut el munt de vots i escons que els recordava Ione Belarra al dir que «l’estratègia no ha funcionat». Algunes desembeinen ràpid el ganivet. Tot i que les abraçades a Sumar potser van ser perquè en aquest batibull encara s’havien d’estar coneixent entre elles: «¡Dona! ¡Amb el que havia sentit a parlar de tu i per fi ens coneixem!». I una altra abraçada. Aquí s’abracen els de la mateixa corda ideològica amb la mateixa calentor amb què odien els dels altres partits... i fins i tot alguns companys del propi, com diria Andreotti.

Jo no veig raó per a tanta alegria i tanta abraçada. El PP ha guanyat però no podrà governar i el PSOE ha perdut però aspira a aconseguir-ho amb l’ajuda d’un presumpte delinqüent pròfug de la justícia. Ningú en dona més. Vivim en un esperpent de Valle-Inclán. Veurem com se soluciona el bloqueig, però em temo que tret de sorpreses (que no es demani l’impossible), si hi ha un mínim de dignitat i no s’accepta l’inacceptable, tindrem noves eleccions sense aquestes calors. O potser no.