Zapatero reapareix

Un milió i mig de joves tenen la possibilitat de votar diumenge per primera vegada. Quan van néixer, Zapatero estava a la Moncloa. Fa divuit anys, la proposta de constitució europea va quedar malparada i la memòria de la transició s’anava esfilagarsant. Ara, en plena campanya, la reaparició de Zapatero té l’aire d’un ‘remake’ una mica a destemps, en un món molt accelerat en què xoquen radicalitats i inèrcies, entre inestabilitats de nova dimensió.

Rodríguez Zapatero va ser elegit secretari general del PSOE l’any 2000, en plena majoria absoluta del PP d’Aznar. Així va començar la dècada. Després de la discordança respecte a l’Iraq, l’atemptat del 11-M abans de les eleccions generals del 2004 va ser la màxima tragèdia. Llavors Zapatero arriba al poder i Espanya ha passat de la pesseta a l’euro. Amb els primers indicis de recessió, Zapatero la nega. Alhora dona suport a un segon estatut d’autonomia català, recolza el pacte del Tinell i prefigura una etapa de concessions al nacionalisme que deixen l’Estat en descobert. Va fer una política exterior immadura i contradictòria.

En cosa de dies, centenars de milers de joves espanyols s’acostaran per primera vegada a les urnes amb la covid, la inflació, la guerra d’Ucraïna, l’atur i l’abandó escolar tatuats al DNI. Protagonitzaran un gir significatiu cap a la dreta o són una nova onada d’‘indignats’? Les anàlisis demoscòpiques fan referència al component reactiu del nou vot, amb una línia de punts que propendeix a la dreta. Excepte franges ideològicament ancorades, temen la càrrega fiscal que heretaran d’una societat que envelleix, no millora la seva productivitat i espera de l’Estat totes les solucions i la democràcia providencialista. Això passa gairebé a tot Europa.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Al PSOE, la Nueva Vía de Zapatero va guanyar per uns vots José Bono. Ni l’auguració més encertada va poder preveure que aquell diputat gairebé desconegut podria trastocar el transcurs evolutiu del PSOE i convertir-se en espectador d’un enfonsament econòmic el 2008. Entre altres coses, Zapatero negava la crisi i no va aprofitar el segon mandat per dur a terme les reformes que a Alemanya feia el canceller socialdemòcrata Schröder.

El socialisme espanyol duia molt camí fet des de Pablo Iglesias, de Largo Caballero a Indalecio Prieto. Amb la transició democràtica i la tutela benèfica de la socialdemocràcia alemanya, el lideratge de Felipe González aniria arribant al rebuig del marxisme, a l’acceptació de l’economia de mercat, al ‘sí’ a l’OTAN després del ‘no’ i a jugar a fons amb les normes del que ara és la Unió Europea. El felipisme va governar entre el 1982 i el 1996; Zapatero, entre el 2004 i el 2011; Pedro Sánchez és a la Moncloa des del 2018. Si després de diumenge se n’ha d’anar a casa seva, acabarà substituint-lo Zapatero al capdavant del PSOE? Més enllà d’aquesta hipòtesi, en tots els partits polítics les successions sempre són traumàtiques. Pedro Sánchez va aparèixer, se’n va anar i va tornar en un dels escenaris dramàtics que trenquen els socialistes amb sentit de la realitat. Pérez Rubalcaba no va aconseguir quallar i un polític íntegre com Javier Fernández no va tenir marge de maniobra. Els pactes de Sánchez han acabat perjudicant-lo. Així i tot, el PSOE està en una posició molt més sòlida que els partits socialistes a França o Itàlia. Si finalment Zapatero substituís Sánchez en el PSOE, la situació seria equiparable a un bucle de retorn al passat inútil.